Pau ha exposat amb tota claredat qui són autèntics apòstols, que no deixen lloc a dubtes quant a les credencials que han de reunir i que en el seu cas van ser conegudes per la congregació. Després d'anunciar la seva tercera visita a Corint continua tractant aspectes que es relacionen amb aquesta visita, preparant el terreny davant la possibilitat que hi hagi una confrontació, no sols amb els seus acusadors, sinó també amb l'església, perquè fa referència a un assumpte que ha de resoldre's en presència de testimonis: (Tota disputa haurà de resoldre's conforme al testimoniatge de dos o tres testimonis BLP).

1. Temor de Pau per la conducta dels corintis (vv.20-21)
Com s'esmenta més amunt (v.18), Pau havia enviat a Titus a Corint per a resoldre alguns assumptes abans de la seva visita. Titus era un fidel col·laborador al qual l'apòstol encomanava la resolució de problemes que sorgien a les esglésies. Quan va tornar, sembla que li va portar bones notícies, però pel que diuen aquests vv., no les tenia totes amb si, perquè temia no trobar-los com seria el seu desig. A més, en aquest cas, ells coneixeran a un Pau que no serà com els agradaria que fos.

1.1.    Una conducta amb conseqüències greus (v.20b). En primer lloc s'esmenten els pecats que provoquen la ruptura de la comunió fraternal: conteses enveges, ires i divisions, sobre els quals ja els havia amonestat en la primera carta (1 Co. 1.10-12). El terme conteses, significa aquí, perquè hi ha set paraules que es tradueixen així i no totes tenen el mateix sentit, renyines i és una expressió d'enemistat que també inclou batusses i plets. Quan hi ha a l'església aquest pecat, que afecta almenys dos germans ha de ser tallat d'arrel perquè és perjudicial. Les enveges, el significat de les quals en l'original denota ser gelós, o mogut a gelosia, és un pecat molt greu perquè sorgeix fàcilment, potser per una ximpleria, però causa molts problemes en la congregació. Fins i tot pot haver-hi gelosia entre ministres de l'evangeli perquè un creu que un altre ocupa un lloc superior. Les ires, literalment, enutjos significa estar molt enfellonit, amb furor. De les tres paraules que Pau podia usar, va triar la que expressa una explosió d'ira a causa de la indignació interna més duradora. De les 18 vegades que es troba en el NT, deu estan en Apocalipsi de les quals set expressen la ira de Déu que és una manifestació de la seva justícia. Aquest tipus d'enuig és perillós perquè pot derivar en la venjança. La quarta és divisions, que expressa rivalitats mogudes per l'ambició que condueixen a la formació de partits i per tant a les divisions. Aquest ha estat la fi d'algunes esglésies que han desaparegut.
1.2.    Els pecats de la llengua (v.20c). Dels pecats que trenquen la comunió passem a aquells que ofenen al proïsme: maledicències, murmuracions, supèrbies i desordres. Aquests pecats eren els que cometien els adversaris judaïtzants contra Pau, de manera que els faria front sense embuts. Les maledicències són les calúmnies, les difamacions i els enganys, que en el cas de Pau eren les que cometien els seus detractors. Quan algú incorre en aquest pecat a l'església, és necessari disciplinar-lo. Les murmuracions, en general es refereix a dir alguna cosa en un to més baix, però Pau usa un sinònim que expressa calumniar entre dents, relacionat amb les maledicències. Si aquestes són dites en públic, les murmuracions es diuen en secret, però en tots dos casos són pecats perversos. Les supèrbies o arrogàncies, denota un inflament, envanir-se, en relació amb els adversaris de Pau que es creien superiors. En últim lloc, els desordres, és un terme molt ampli que inclou tot el que se surt del marc de la paraula de Déu, que es relaciona amb la insurrecció o els disturbis, provocats pels judaïtzants.
1.3.    Reincidència en els mateixos pecats (v.21). Pau ha descrit una situació que si se la troba quan arribi a Corint seria per a ell una cosa humiliant i que li faria vessar llàgrimes per aquells que han reincidit en el pecat en lloc de penedir-se. Els pecats que esmenta són sexuals: immundícia, que primàriament tenia un sentit cerimonial en relació amb els animals, però que aquí el seu sentit és moral i suggereix el fet que la sensualitat i les falses doctrines moltes vegades estan associades. En el context de l'església de Corint l'apòstol es refereix a la relaxació sexual. Després, està la fornicació, és a dir, les relacions sexuals fora del matrimoni, terme que en l'original grec és porneia i d'aquí deriva la nostra paraula pornografia, que tant s'ha estès en els nostres dies per internet i és una plaga la infantil en la qual estan atrapades persones que passen per ser respectables en la societat. A més s'havien solaçat en la lascívia, és a dir, en una vida de luxúria i llibertinatge en diverses formes que manifestaven una gran degradació sexual. La ciutat de Corint era famosa pels excessos sexuals i de tota mena. Pau havia condemnat la conducta d'un incestuós (1 Co.5:1-2) i ara actuaria també de manera contundent amb els quals pecaven d'aquesta manera.

2. La seva actuació quan arribi a Corint (13:1-4)

2.1. No serà indulgent (vv.1-2). Quan els visiti, està resolt a decidir tots els assumptes en presència de dos o tres testimonis. Ja fos l'activitat dels difamadors o d'aquells intrusos que li menyspreaven o dels pecats d'immoralitat d'alguns, tot anava a ventilar-se en presència de testimonis. Potser no obriria un judici formal com els de la seva època, però sí que hi hauria un procediment en què haurien d'examinar-se els motius dels quals l'acusaven sense cap raó i de les desviacions que s'havien donat. I no hi hauria indulgència per als quals van cometre aquestes faltes, perquè ell intervindria per a condemnar als seus adversaris i als immorals. No oblidem que a la seva autoritat apostòlica s'unia el fet d'haver estat el fundador de l'església.
2.2. L'evidència de la seva autoritat (vv.3-4). Els corintis buscaven una prova que Pau era un genuí ministre de Crist. Unes línies més amunt ja havia provat la seva apostolicitat amb les credencials d'apòstol. Ara, per causa dels quals li contradeien, els mostrarà que parla Crist en ell. L'evidència seria ara la d'un poder irresistible. Seria el poder d'un gran discurs o d'un càstig exemplar com va succeir amb Elimas (Hch. 13.11) quan va invocar al Senyor i el mag va quedar cec? No ho sabem, però la seva fermesa i resolució, potser van aconseguir el penediment de l'església. No havien d'enganyar-se veient la seva feblesa, perquè era la seva fortalesa. I l'exemple estava en Crist, el qual va ser crucificat en feblesa, però ressuscitat viu en el poder de Déu. Així també, (nosaltres, Timoteu i ell) eren febles en Crist, però viuran amb ell pel poder de Déu envers els corintis. I aquests no podrien fer front a aquest poder.

Conclusió
La tercera visita de Pau a Corint, comportaria la resolució no sols dels atacs que havia rebut, sinó també la correcció d'uns pecats que afectaven la vida de l'església. Avui també es necessiten serfs de Déu amb poder que defensin la doctrina i la conducta bíbliques davant la degradació moral de la societat que també afecta a l'església i hem d'estar vigilants.