De manera lògica aquest text segueix l'argument sobre el ministeri gloriós del nou pacte que Déu ha posat en mans de febles éssers humans, un tresor en gots de fang, perquè l'excel·lència del poder sigui de Déu. Però com tots els patiments són superats per la gràcia per a la glòria de Déu, en conseqüència o com diu el text, per tant, no desmaiem, és a dir, no perdem l'ànim és a dir, no estem desanimats (cf. 4:1). Després explica els motius de la seva fortalesa d'ànim. És fàcil desanimar-se, però si pensem en la misericòrdia del Senyor, hem de cobrar ànim i continuar avançant enfortits. Davant nostre s'obre l'esperança d'una vida millor, encara transitòria, però és un pas més cap a la definitiva.
1. La nostra vida actual (vv. 16-17).
Pau, exposa ara dos nous contrastos: la de l'home exterior i la de l'interior; el primer sofreix una deterioració gradual, en canvi el segon participa d'un procés de renovació.
1.1. El desgast de l'home exterior (v.16a). Aquesta expressió és una metàfora per a referir-se al cos humà, perquè és innegable que cada dia que passa es va espatllant una mica més. Si comparem una fotografia de només deu anys enrere amb una altra actual ens adonem de les petjades del pas del temps. I si hem tingut un ministeri molt dur, com Pau, amb perills continus, l'aparició de malalties, els sofriments morals per aquells que menyspreaven el seu treball i els tràngols en què li va rondar la mort, encara s'accentua més. Però encara, si el cos es desgasta normalment, sense que estigui subjecte a tantes proves, en la meitat vida comencen a sorgir les malalties, anticipant malalties pitjors, que finalment acabaran en la mort.
1.2. La renovació de l'home interior (v.16b). És habitual en Pau l'ús de la frase home interior, per a referir-se ala nova naturalesa del creient en què el seu esperit/ànima (persona) ha estat regenerada, passant de mort a vida. No obstant això, cal que es vagi renovant diàriament. Amb el pas del temps, la vida espiritual ha d'anar in crecendo, en la mesura en què creixem en la gràcia i el coneixement de Déu i tenim noves experiències del nostre caminar amb ell. La renovació comença pel nostre enteniment (Ro. 12:2), és a dir ajustar la visió moral i espiritual del nostre pensament amb la de Déu que té com a objectiu transformar la nostra vida, fins a arribar al coneixement ple (Col. 3.10). La renovació és una obra de l'Esperit Sant (Tít. 3:5) desenvolupant la vida cristiana. Com aquí està en veu passiva, vol dir que no és una cosa que podem produir nosaltres, sinó per l'acció de l'Esperit que mora en cadascun, amb la instrumentalitat de l'Escriptura.
1.3. Una precisió important (v.17). El que hi hagi una renovació constant, no impedeix que el cristià pugui sofrir flaqueses. En determinats moments, pot afeblir-se el seu zel i aparèixer els dubtes, els desenganys i el sofriment inexplicable i d'aquí derivar en ansietats. Però Déu és poderós per a deslliurar-nos de tot això; és més, fins i tot poden convertir-se en una cosa beneficiosa, i pel poder renovador de Déu ser causa d'un etern pes de glòria que és una cosa excel·lent. Les nostres penalitats d'avui, són lleus i passatgeres, les quals ens produiran per sempre una riquesa immensa i incalculable de glòria. Però no podem deduir d'aquí que els sofriments en la terra ens fan guanyar la glòria del cel, com predica el catolicisme. El sentit d'aquestes paraules és que la fidelitat en el servei a Crist és purificada per mitjà del sofriment i reconeguda pel Senyor, qui en la seva vinguda donarà la recompensa.
2. El temporal i l'etern (v.18)
Aquesta percepció de les coses des de l'òptica de Déu, fa que canviï per complet la nostra manera de valorar la vida.
2.1. El temporal. Mira les coses que es veuen, la qual cosa des del punt de vista humà és natural. El contrari seria il·lògic. Perquè les coses que es veuen són temporals, no obstant això, arriba un moment en què ja no compten. De què serveix haver viscut molts anys si només s'ha posat la mirada en el terrenal, en aquelles coses materials que pereixen? De què aprofita al final de la vida, si l'objectiu ha estat només gaudir dels plaers d'aquest món? No és com aquell ric insensat de la paràbola que tenia molts béns i es deia: reposa't, menja, beu, diverteix-te, però per a Déu era un neci, perquè aquella nit moriria i tot l'acumulat no li serviria de res?
2.2. L'etern. Qualsevol de nosaltres que serveix al Senyor ha de tenir posada la seva mirada en les coses celestials, eternes. En el món materialista en què vivim, es pensa que el real és el visible i que les coses espirituals són un miratge. Però quan el Senyor torni, manifestarà que és al contrari, que el realment important és el que no es veu i pertany al regne de Déu. I el material que avui valorem molt és una cosa temporal i intranscendent.
3. Una vida millor en l'estatge celestial (5:1-8)
L'esment a les coses que no es veuen dóna peu a l'apòstol per a exposar el que és la vida després de la mort que es coneix com a estat intermedi. No es tracta d'una mera suposició, sinó que emfàticament afirma perquè sabem.
3.1. El trànsit de la mort (v.1). En la primera carta, Pau els havia escrit sobre la resurrecció del cos. Però, què li ocorre al creient després de morir? L'apòstol l'explica per mitjà de metàfores. El nostre estatge terrestre és el cos, al qual compara amb un tabernacle o tenda de campanya, que és fràgil i només serveix per a estar en un lloc determinat de manera provisional. Quan per qualsevol causa, es veu afectada, es desfà, com el cos quan li arriba la mort. Però els creients no estem desprotegits, perquè tenim una casa eterna en els cels. El contrast entre la fràgil botiga i la casa sòlida és el que destaca de manera eloqüent i estimulant.
3.2. El revestiment celestial (vv.2-5). La nova metàfora de la vestidura afegeix un aspecte més al significat anterior, contrastant el gemegar actual amb el revestiment de la nostra casa celestial, harmonitzant l'edifici amb el vestit. El seu desig de ser revestit és perquè la mort no sigui un desnuament. Introdueix després la frase perquè el mortal sigui absorbit per la vida, fent un salt cap endavant, perquè es refereix al que succeirà en el retorn de Crist quan ressuscitarem. Ara, ho anticipa perquè ho contemplem per la fe, com si això hagués de succeir immediatament després de la mort. I la garantia és que a això ens ha destinat Déu, qui ho complirà perquè ens ha donat les arres de l'Esperit.
3.3. Present i futur (vv.6-8). La doble esperança, l'estatge i revestiment després de la mort i la resurrecció del cos quan torni Crist, és el que ens fa estar confiats sempre. Mentre el cos sigui el nostre estatge estem lluny del Senyor literalment. Però no caminem per vista, sinó per fe. Desitgem estar amb el Senyor, no obstant això, no hem de desatendre el present de servei.
Conclusió.
Si només estem enlluernats mirant la glòria que ens espera, pot adormir-nos, en lloc d'impulsar-nos a servir a Crist. L'esperança en el futur gloriós és per a animar-nos, encara que el cos es vagi desgastant. Necessitem ser renovats en el nostre esperit contínuament, de manera que visquem confiats sempre, i passi el que passi, sabem que estarem sempre amb el Senyor.
