Encara que la forma de divisió de la Bíblia ens situa en un nou capítol, no obstant això, el tema continua sent el mateix que el del capítol precedent: l'ofrena per als creients pobres de Jerusalem, anomenada aquí ministració, un terme que en l'original és diakonías que significa servir per a alleujar les penúries d'algú suplint coses necessàries per a la vida. En aquest cas va ser degut a la fam que va haver-hi a la Judea i com hi havia moltes esglésies judeo-cristianes, les esglésies gentils es van bolcar a enviar ajuda per als seus germans, superant les barreres ètniques, perquè abans de res eren germans en Crist.

1. Preparació de l'ajuda (vv.1-2)
Amb molta prudència, l'apòstol els recorda la necessitat de tenir preparada l'ofrena per a poder enviar-la, en comptes de retreure'ls la seva negligència a recollir-la, perquè portaven un any en el procés de recollida. És com si temés ofendre'ls per tornar a repetir el que els havia dit abans. En realitat no faria falta que els escrivís novament, perquè…

1.1.    Coneixia la seva bona voluntat (v.2). Els corintis havien expressat el seu desig de participar en l'ofrena promoguda per Pau, però una cosa són els bons desitjos i una altra la seva execució en la pràctica. L'apòstol havia arribat a “presumir” (gloriar-se) entre els de Macedònia per l'excel·lent disposició dels corintis, dient-los que ells ja havien preparat l'ofrena i no volia que quedessin en mal lloc i a més podien acusar a Pau de mentir. Acaya és el nom de la província on estava Corint i s'usa com a sinònim. El zel que se suposava a fer efectiva la seva bona voluntat havia estimulat a la majoria dels de Macedònia a fer el mateix. De manera que els corintis havien d'entendre que tenien la responsabilitat de fer el que s'havien compromès. Hem d'anar amb compte d'expressar els nostres desitjos a fer alguna cosa i després quedar-nos de braços plegats o tirar-nos enrere. Hem de ser conseqüents entre el que diem i el que fem.

2. Recollida de l'ajuda (vv.3-5)

2.1.    L'equip de recollida (v.3).L'apòstol no havia d'estar molt convençut que els corintis haguessin acabat de reunir l'ofrena tal com havien expressat, quan envia a l'equip esmentat en 8.16-22 i ara es limita a dir, he enviat als germans. Per què els va enviar? Perquè tot el que he presumit de vosaltres no quedi reduït al no-res (V.LP). Podria ocórrer, com així va ser, que ells no haguessin estat molt dinàmics a recollir una ofrena a l'altura de la bona voluntat que havien manifestat. A causa d'això, els de Macedònia podien pensar que l'apòstol havia exagerat quan havia posat als corintis com a exemple i fins i tot que els havia mentit per a aconseguir el seu objectiu. Ell sempre es mostra transparent.
2.2.    Pau no volia quedar en ridícul (v.4.).Per això els demana que estiguin preparats, per si ell els visités acompanyat d'alguns macedonis, perquè esperarien comprovar el que els havia dit l'apòstol i els podien trobar desprevinguts, de manera que tant Pau com els mateixos corintis se sentirien avergonyits si encara no tenien l'ofrena preparada. Havia confiat en la seva paraula que estaven disposats a donar una ajuda per als sants i si no ho havien fet li deixarien en ridícul.
2.3.    La necessitat d'enviar als germans (v.5). El temor que els corintis no haguessin acabat de recollir una ofrena abundant com s'havien compromès, és la raó de l'enviament de Titus i de dos col·laboradors més per a aconseguir la preparació de la generositat que havien manifestat i deixar-lo tot llest. Aquella ofrena no era del resultat d'una exigència de Pau, cosa que com a apòstol podria haver fet, sinó d'un desig de l'església de contribuir amb el seu donatiu per a pal·liar una necessitat urgent dels seus germans en la fe. Passa moltes vegades que els desitjos  més respectables en un moment donat s'evaporen al cap de poc temps si no es duen a terme. Recordem aquella anècdota d'aquell matrimoni que havia decidit donar un vedell per a l'obra del Senyor i a l'hora de la veritat es va morir el que suposadament era per al Senyor. Es demanen voluntaris per a fer alguna cosa a l'església i s'apunten varis i a l'hora de la veritat molts s'excusen amb un “no puc”.

3. Una ajuda generosa (vv.6-7)

3.1.    Sobre la base de la llei de la sembra i la sega (v.6). Si tenim en compte que els corintis havien expressat la seva voluntat de donar per a aquest fi, aquests versicles expressen la importància de donar generosament. Per a això l'apòstol tira mà d'una llei de la naturalesa que és incontrovertible, la relació que existeix entre la sembra i la sega: qui sembra amb misèria, misèria collirà; qui sembra a mans plenes, a mans plenes collirà (V.LP). Primer depèn del que decidim, però ha d'haver-hi una relació entre el que tenim i el que donem. El Senyor Jesucrist també va ensenyar el mateix en el sermó de la muntanya sobre el jutjar a la lleugera quan va dir: doneu i Déu us donarà: ell omplirà fins a les vores i farà que desbordi la vostra bossa. Us mesurarà amb la mateixa mesura amb què vosaltres mesureu als altres (Lc. 6.38). D'aquí es desprèn un principi general sobre el donar, ja sigui diners, temps o qualsevol cosa: mai pot ser una cosa improvisada, sinó sempre deliberat.
3.2.    Donant amb alegria (v.7). El principi que es desprèn és que hem de donar de manera voluntària i amb goig segons el que ens hem proposat. Com diu una altra versió no hem de donar a contracor ni per compromís, com si ens sentíssim obligats a això. El donar és un privilegi i un goig perquè podem participar en l'obra de Déu per al bé del proïsme, tant en les seves necessitats com en l'extensió del regne dels cels. No donem pel que esperem rebre, sinó del que hem rebut de Déu, perquè tot és seu.

Conclusió D'aquest passatge podem obtenir algunes lliçons importants per a nosaltres en relació amb  les ofrenes. En primer lloc, són considerades un servei d'ajuda per a suplir necessitats. No passem per alt que la bona voluntat a donar o a fer alguna cosa, manca de valor si no ho duem a terme. Si no som responsables amb els compromisos adquirits uns altres hauran de suplir la nostra negligència. Déu espera que siguem generosos a donar, no alguna cosa, si no a nosaltres mateixos que és el veritable culte a Déu.