La conjunció adversativa però amb què comença aquesta porció té la seva importància en assenyalar el contrast que hi ha entre les glorioses prerrogatives del ministeri cristià del nou pacte, que l'apòstol ha estat exposant en el capítol anterior, amb la feblesa i petitesa del serf de Déu. D'aquí ve que Pau, havent experimentat en la seva pròpia vida la nimietat del seu servei no podia vanagloriar-se d'haver tingut grans èxits com si aquests fossin fruit de la seva saviesa i poder. En realitat, la qual cosa havia fet es devia al poder de Déu i és a ell a qui havia de donar tota la glòria. Un afegitó que apareixia sovint en els escrits dels reformadors, era la frase llatina soli Deo glòria. I el gran predicador de Nova Anglaterra, Jonathan Edwards, líder de l'avivament dels anys 40 del segle XVIII, des de la seva conversió, després de la impressió que li van causar les paraules d'1 Tu. 1.17, va dir: “en llegir aquestes paraules va venir a la meva ànima…un sentit de la glòria de l'ésser de Déu; un nou sentit diferent de qualsevol altra cosa. Em vaig dir a mi mateix què ser més excel·lent era aquest, i que feliç seria si pogués gaudir d'aquest Déu i ser arrabassat en ell fins al cel i ser consumit en ell per sempre!” Aquesta ha de ser l'actitud de tot fill de Déu i serf de Crist.

1. Un tresor en fràgils atuells (v.7)
El terme original traduït per atuell o got, segons les versions, s'usa per a al·ludir a utensilis de diversos tipus, fins i tot les veles d'una nau; per a béns o articles domèstics, de persones per al servei a Déu; objectes de la ira de Déu o de la seva misericòrdia; de la condició humana com en aquest text encara que més pròpiament del serf de Déu; d'un marit i la seva dona, potser també de l'esposa amb referència a mantenir la santedat matrimonial, com a got més fràgil.

1.1.    La naturalesa del got (v.7a). És de fang, segurament una referència a la creació de l'home format de l'argila de la terra (Gn. 2:7). Aquesta idea ens mostra el seu escàs valor, com tot utensili de fang i certament poc apropiat per a contenir un tresor tan extraordinari com és el coneixement de la glòria de Déu (v.6). El tresor immens d'un ministeri de gràcia portat en la feblesa d'un cos i una ànima, és a dir, de la naturalesa humana, a la qual els serfs de Déu estan exposats en combats de tota mena, interns i externs perquè el triomf i la glòria siguin sempre de Déu i no atribuïble a les nostres forces i poder que són inexistents.
1.2.    La fragilitat del serf de Déu v.7b). Hi ha discussió sobre si la metàfora del got es refereix exclusivament al cos o al conjunt de l'ésser humà. Hi ha base bíblica per a inclinar-nos pel segon, però de totes maneres sigui d'una manera o d'una altra, la realitat és que som febles i fràgils. El nostre cos està sempre exposat a la malaltia i la mort; la nostra psique (ànima) pot sofrir els embats de les malalties mentals i deixar-nos impossibilitats, com per exemple, depressions, fòbies, addiccions, obsessions, trastorns psicòtics i demencials. Espiritualment, s'afebleix la nostra fe, es refreda el nostre amor i decau l'esperança, tres virtuts bàsiques. Però malgrat tot  , Déu ha volgut posar el ministeri cristià en aquests febles i imperfectes serfs, perquè d'aquesta manera es fa evident que l'excel·lència del poder és de Déu i no de nosaltres. Això també és necessari perquè siguem més humils quan obtenim victòries espirituals.

2. Contrarietats dels serfs de Déu (vv.8-9)
Les expressions que usa Pau són fruit de la seva pròpia experiència com a serf de Déu. Cap d'aquestes tribulacions li era aliena, perquè les havia sofert totes durant el seu ministeri. Des de la seva conversió Déu li va mostrar quant li era necessari patir pel seu nom. Va haver de realitzar el seu ministeri amb tribulacions.

2.1.    Atribolats en tot (v.8a). Aquesta paraula en l'original té un matís que no s'aconsegueix veure amb el sol esment, ja que la idea és d'estar atapeïts, és a dir, en una condició opressiva. L'apòstol manifesta això perquè ell havia viscut en una situació d'opressió pels atacs externs que havia sofert quan els judaïtzants li feien la vida impossible. Llavors, es veia obligat, és a dir pressionat a marxar a un altre lloc per a continuar predicant l'evangeli. Però també va experimentar això quan els problemes interns de les esglésies l'afectaven, entre elles la de Corint. Observem que hi ha un contrast entre la primera afectació i la seva resolució en la paraula que segueix. En totes les situacions Déu obrava amb poder a favor dels seus serfs, perquè podien estar oprimits, però no aixafats, que es correspon millor que no angoixats.
2.2.    En dificultats, però no desesperats (v8b). Segons els experts, és millor la traducció “perplexos”. Darrere d'aquest terme està la idea que les circumstàncies del ministeri cristià plantegen sovint alguns interrogants que deixen perplex al serf de Déu i li indueixen a vacil·lacions sense saber què fer. Però com va fer Pau, el ministre avui ha de confiar i esperar en el Senyor, que no permetrà que caigui en la desesperació.
2.3.    Persecució i abatiment (v.9). Jesús ja va advertir als seus que serien perseguits, una constant que ha vingut produint-se des de llavors i que s'ha empitjorat. Avui dia està prenent la manera de fer-nos invisibles en la societat i no passa res mentre no molestem o només el més just. Però tenim la promesa de no estar desemparats pel Senyor. La persecució porta a l'abatiment, però sense arribar a la destrucció. Aquest terme en l'original no significa extinció, sinó ruïna, no de l'ésser, sinó del benestar. La Paraula tradueix: “ens derroquen, però no aconsegueixen rematar-nos”.

3. El serf de Déu sota la mortificació de Jesús (vv.10-15)

3.1.    Un ministeri marcat pel sacrifici (vv.10-12). Totes les parelles de termes dels versicles anteriors troben la síntesi en el v.10. El signe de la mort va ser present en la vida de Jesús des del seu naixement fins a la creu del Calvari. Tota la seva vida i ministeri troben la seva raó de ser en el punt central de la seva obra. Aquest és el model per als serfs de Déu, el ministeri dels quals ha de ser un lliurament continu al sofriment i al despreniment personal vivint en perill constant (v.11), és a dir, l'aspecte més ombrívol del ministeri, però no podem obviar el caire brillant de la vida de Jesús en els nostres cossos o carn mortal. D'aquí sorgeix la paradoxa: en els serfs actua la mort i en els germans la vida (v.12) que és el sentit més profund del ministeri dels serfs de Déu a favor dels seus germans.
3.2.    Un ministeri marcat pel testimoniatge (vv.13-15). La fe és la que produeix la  intrepidesa en conformitat amb el que està escrit: creiem i, per tant parlem. Però la base i motor del testimoniatge està a saber que Déu, que és qui va ressuscitar a Jesús, ens ressuscitarà amb Jesús. No diu “com”, sinó “amb” perquè ell és la garantia de la nostra resurrecció. A la fe s'afegeix l'amor com a expressió de l'abnegació en patir per ells a fi que abundi la gràcia divina multiplicada per les accions de gràcies de molts. Alguns veuen en aquestes paraules que l'apòstol contempla el creixement de nous convertits a Crist, la qual cosa era un motiu per a lloar i glorificar a Déu.

Conclusió.

El ministeri de l'evangeli és un tresor gloriós que Déu ha posat en mans de febles homes. Per a dur-ho a terme comptem amb el poder de Déu el qual ens dóna la victòria en Crist. Com a gots de fang ho portarem endavant amb sofriment, però la fi del qual es traduirà en vida per amor als germans i per a la glòria de Déu