Pau, ha tractat sobre el ministeri de reconciliació encarregat per Déu a ell i a Timoteu i, per extensió a tots els creients per a actuar com a ambaixadors en nom de Crist, de manera que segueix l'argument enllaçant-lo amb un així doncs, que també podríem dir “en conseqüència” som col·laboradors del Senyor. Aquesta idea de ser col·laboradors de Déu ja l'havia expressat en la primera carta (3:9). És un privilegi o una responsabilitat? Totes dues coses alhora, si reconeixem el primer i realitzem el segon. Aquesta és una de les implicacions del ministeri cristià, però hi ha unes altres que també hem de considerar.

1. Ser col·laboradors de Déu (vv.1-2)
En què consisteix aquesta col·laboració amb Déu?

1.1.    Exhortar a no rebre en va la gràcia de Déu (v.1). Pau ha exposat àmpliament el seu pensament sobre el ministeri cristià (2.14-5.21) i ara ho estén a les seves relacions pastorals amb els corintis, de manera que els exhorta, un verb que com a nom és el que correspon a l'Esperit Sant, el Paràclit, és a dir, ajudador, però que el verb parakaleo aquí denota amonestar, constrènyer a algú perquè segueixi una manera de conducta. En aquest cas és a no rebre com una cosa buida la gràcia de Déu. És probable que hi hagués a Corint alguns que menyspreessin la gràcia de Déu i estaven caient en l'error d'una salvació per obres i d'aquí l'advertiment. Era rebre l'evangeli buidat del seu contingut fonamental, és a dir, que seria un altre evangeli, no el de la gràcia.
1.2.    En la proclamació de la salvació (v.2). De conformitat amb el que acaba d'escriure, cerca el suport de les Escriptures (Is. 49:8). El profeta anunciava el que Déu donaria al seu serf sofrent (2a cançó del serf) en el dia en què la salvació seria oferta als gentils. Ells estaven vivint aquest dia, ara era el temps acceptable per a Déu, ara era el temps de salvació, però no sols com un privilegi, sinó també amb la responsabilitat de proclamar l'evangeli de la gràcia de Déu com els seus col·laboradors. Aquest temps segueix fins avui.

2. Tenir un ministeri incorruptible i sofert (vv.3-6)

2.1.    Avalat per la conducta (v.3). La proclamació de l'evangeli de la gràcia de Déu per tots nosaltres ha d'estar confirmat per una conducta irreprotxable. El major mal que podem fer a l'evangeli és quan el que diem contradiu el que fem. Aquesta és la manera en què els adversaris de l'evangeli trobaran oportunitat per a assenyalar les nostres inconseqüències i injuriar el ministeri i a l'església.
2.2.    Avalat pel sofriment (vv.4-5). L'apòstol va posar tot la seva obstinació per a poder recomanar-se a si mateix com a ministre de Déu i esmenta tots els seus esforços i sacrificis que va haver de passar que li acreditaven (v.4). Comença per la molta paciència, un terme que significa constància i perseverança. En les cartes de Pau s'esmenta el terme paciència diverses vegades en un context de persecució o adversitat com aquí. Seguidament, afegeix tribulacions, necessitats i angoixes. Les tres formen part de les situacions externes que va haver de viure Pau. Les tribulacions o afliccions són els sofriments en situacions difícils deguts a la pressió de les circumstàncies o l'antagonisme de les persones, perquè totes dues coses es donen en les persecucions però sempre en relació amb el ministeri de l'evangeli. Les necessitats tenen a veure amb les privacions que produeixen dolor; les angoixes o estretors, literalment és veure's oprimit per falta d'espai i d'aquí ve que metafòricament signifiqui estar angoixat, és a dir sense veure una sortida humana. El que Pau va sofrir en el seu ministeri ens pot donar una idea del que ha de passar l'església perseguida. A continuació Pau passa a relatar les experiències de caràcter extern en el v. 5: en assots, en presons, en tumults, en treballs, en desvetllaments, en dejunis, tots ells relacionats amb la persecució, tal com veiem en el llibre dels Fets durant els seus viatges missioners. Per exemple, en Hch. 16.22-23, llegim que van ser assotats amb vares i tirats en la presó. A Tessalònica i a Efes es van formar tumults per a expulsar als missioners. El terme que es tradueix per treballs, significa una activitat que produeix fatiga, i assenyala la  energia amb que Pau desenvolupava la seva obra missionera. A això podríem afegir que quan no rebia les ofrenes de les esglésies, havia de treballar fabricant botigues. El ministeri cristià intens és sens dubte esgotador, si se serveix al Senyor amb lliurament total. Quant als desvetllaments, podien tenir el seu origen en la dedicació a tota hora com va succeir en Troas o a les preocupacions per les esglésies estant en espelma. I els dejunis, no s'especifica el tipus i el mateix podia ser que dejunés en situacions especials com a Antioquia (Hch. 13:3; 14.23)o per obligació en mancar de menjar.
2.3.    Avalat per la vida interna i la conducta (vv.6). En puresa, en ciència, en longanimitat, en bondat, en l'Esperit Sant, en amor sincer (v.6). El col·laborador de Crist té davant d'ell un programa de vida immillorable. La puresa, significa lliure de contaminació i de tota mescla amb el mal i en l'original és de la mateixa arrel que sant expressant el caràcter moral del col·laborador. El coneixement o ciència, no és tant la saviesa intel·lectual, com el discerniment espiritual per a conèixer a Crist en l'íntim. La longanimitat o llargada d'ànim, és la virtut per a suportar amb paciència sense límits les injúries dels impius i té a veure amb el temperament. La bondat o benignitat, denota tot allò que és recte i just. La paraula grega és khrestótes i fonèticament s'assembla al nom de Crist, de manera que el cristià ha de reflectir la bondat de Crist. En l'Esperit Sant. Com Pau està expressant aspectes del col·laborador de Crist, molts intèrprets s'inclinen per la traducció esperit de santedat perquè està més d'acord amb el context que tracta de la vida personal, encara que també es pot entendre per l'acció de l'Esperit. En amor sincer, tradueix literalment la paraula “sense hipocresia”, és a dir, sense fingiment perquè llavors no seria amor.

3. Els requisits del ministeri cristià (v.7)
L'apòstol esmenta tres recursos que estan a la disposició del col·laborador de Déu.

3.1.    La paraula de veritat (v.7a). Es refereix a la predicació de l'evangeli que ha de caracteritzar-se sempre per dir la veritat en l'exercici de les virtuts del v.6. Però també és una referència a la paraula de Déu.
3.2.    El poder de Déu (v.7b). Era el que havia sostingut a Pau en les circumstàncies adverses, com a tot col·laborador seu.
3.3.    Amb armes de justícia (v.7c). El ministeri cristià implica lluita i per a això ha de tirar mà de la justícia o rectitud moral. Armes ofensives i defensives, a destra i a sinistra.

Conclusió
Com a col·laboradors de Déu, tenim una gran responsabilitat. El nostre ministeri serà sofert i consisteix a proclamar l'evangeli de la gràcia. En el personal la nostra vida ha de reflectir el caràcter de Crist en tots els sentits.