En aquest capítol i en el següent, Pau esmenta l'ofrena que estava recollint per als sants de Jerusalem que es trobaven en una situació de penúria. A Corint havien començat a recollir una ofrena, però el projecte es desenvolupava lentament (v.10). No sembla que la seva generositat anés un dels seus trets més excel·lents (11:8-9). Davant la possibilitat que la recaptació quedés paralitzada, l'apòstol anima a prosseguir amb la recollida de diners. Parlar de diners o d'ofrenes a l'església es té com un assumpte poc espiritual en ser material i, per això, es fuig de predicar sobre ell. Però la Bíblia no està d'acord amb aquest criteri puix que trobem moltes referències que expressen el contrari. Per exemple, Què feia Jesús assegut enfront del lloc on es dipositaven les ofrenes en el temple, mirant com la multitud tirava les seves monedes en l'arca en forma de trompeta i els rics donaven molt mentre una vídua pobra tirava dues blanques (0,04 €)? Aquell fet va servir per a donar una lliçó espiritual als seus deixebles i a nosaltres també. Per què en aquesta epístola Pau crida a l'ofrena una gràcia de Déu? En el transcurs de dos capítols la paraula gràcia apareix en vuit ocasions, una sobre la gràcia del nostre Senyor Jesucrist, una altra sobre la gràcia de Déu i les sis restants sobre la gràcia especial de les ofrenes. És o no és un tema espiritual?
1. El model de l'ofrena està en Crist (v.9).
El primer que hem de considerar és la raó de la pobresa terrenal de Jesús. Podia haver viscut en la terra posseint riqueses i donant-les de manera generosa o haver entrat en possessió d'alguns mitjans econòmics sense necessitat de dependre d'uns altres. Però en comptes d'això, la seva vida va ser de pobresa total. Hi ha dos de raons sobre la seva vida de pobresa:
1.1. Raons en relació amb la seva obra. La raó principal és que formava part de la seva perfecta humilitat. Va estar disposat a descendir a les profunditats inferiors de la misèria humana, a compartir per complet totes les conseqüències del pecat. Els pobres han estat menyspreats en tots els temps, mentre els rics han estat honrats. Crist va venir a identificar-se amb els menyspreats. La pobresa de Crist és una de les proves del seu amor: per amor a vosaltres hem llegit. L'amor es delecta a donar, l'amor perfecte a donar-lo tot, com la vídua que va donar tot el que tenia per al seu manteniment. La pobresa de Crist és una de les manifestacions d'aquest amor que se sacrifica a si mateix i cerca guanyar-nos per a ell amb la major abnegació al nostre favor. La pobresa de Crist és la seva disposició a ajudar-nos en totes les proves que ens vénen de la nostra relació amb aquest món i els seus béns. La pobresa de Crist és la prova de la seva victòria completa sobre el món. Com el nostre redemptor, va demostrar amb la seva pobresa que el seu regne no és d'aquest món.
1.2. Raons en relació amb la seva persona. La pobresa de Crist va formar part del sofriment per mitjà del qual va aprendre l'obediència i va ser perfeccionat per Déu com el nostre summe sacerdot. Per a la naturalesa humana, la pobresa serà sempre una prova. Hem estat fets per a ser reis i posseïdors de totes les coses, però amb l'entrada del pecat en el món, tot es va ensorrar. El no tenir res és causa de sofriment. La humanitat de Crist no va ser una mera aparença com deien els docetes, perquè ell va sofrir el menyspreu i la vergonya del pobre. Va aprendre totes aquestes coses i va poder ensenyar als homes que la vida és més que l'aliment i que l'home no viu només de pa, sinó de tota paraula que sali de la boca de Déu (Mt.6.25 i 4:4). La pobresa de Crist va ser una de les marques de la seva sencera separació del món.
2. L'ofrena com a gràcia de Déu (vv.1-8, 10-15)
Ara l'exemple és de les esglésies de Macedònia, on es trobaven les congregacions de Filipos, Tessalònica i Berea. Els macedonis havien sofert molt a causa de la rampinya imperial. Els romans s'havien apoderat de les seves mines d'or, plata i altres béns. Per això diu Pau que havien donat de la seva profunda pobresa, assegurant-se a participar en l'ofrena.
2.1. La gràcia de Déu ens ensenya a donar(v.1). Tots coneixem el que és la gràcia, però no és solament la disposició del favor diví cap a nosaltres, sinó també la disposició de gràcia que Déu ens concedeix i obra en nosaltres per mitjà de l'Esperit Sant que ens dóna la força, el poder i l'energia de la vida cristiana. Aprenem d'aquest text que l'ús dels nostres diners per a uns altres és un dels mitjans en què podem expressar aquesta gràcia. Si tenim la gràcia de Déu en nosaltres, es mostrarà en el que oferim a uns altres, és a dir, és una gràcia que hem d'exercitar donant. I en tot el que donem hem de ser conscients de la gràcia de Déu que obra en nosaltres.
2.2. La gràcia de Déu ens ensenya a ser generosos (vv.2-4). Els gentils convertits de Macedònia senten de la necessitat dels seus germans jueus a Jerusalem i immediatament es disposen a compartir amb ells el que tenen. Per iniciativa pròpia donen més enllà de les seves forces i han d'insistir perquè la seva ofrena sigui acceptada per Pau. És notable que hi hagi més generositat en els pobres que en els rics. Si aquest esperit de generositat prevalgués a les nostres esglésies i l'exemple dels macedonis passés a ser un principi rector, no tindríem dificultats econòmiques. A ell hem de sumar el goig com a senyal de la salut i la bona voluntat i inspirar les nostres ofrenes fent que donar diners sigui un sacrifici de goig i acció de gràcies. D'aquesta manera les ofrenes seran un dels millors privilegis.
2.3. La gràcia de Déu fa que les ofrenes formin part del nostre lliurament al Senyor (vv.5-8). Pau diu: es van donar primerament al Senyor, una frase que expressa en què consisteix la salvació i només apareix aquí en tota la Bíblia. En aquest context, significa que donar diners per a l'obra de Déu no tindrà cap valor tret que primer ens lliurem nosaltres mateixos i que totes les nostres ofrenes constitueixin una renovació d'un primer acte de lliurament personal, és a dir, de consagració al Senyor. Aquest pensament pot elevar les nostres ofrenes per sobre del nivell del simple deure cristià i fer d'elles una manifestació de la gràcia de Déu en nosaltres. Es tracta de donar en un esperit correcte com un acte d'adoració.
2.4. La gràcia de Déu obra en nosaltres el voler i el fer (vv.10-15). Als corintis els passava el que a alguns cristians. Tenen molt desig de donar i esperen l'oportunitat per a fer-ho, però mai arriba el moment. Hi ha una separació entre el voler i el fer. La vida cristiana ha de ser pràctica i no quedar-se en bones intencions. Déu que veu el cor jutja cada ofrena per la capacitat de donar. Les conseqüències d'això motiva que els diners passa a ser un llaç d'unió entre els dadors i els receptors, de manera que podem tenir el gran privilegi de restaurar la igualtat. La necessitat d'alguns ens crida a l'amor i a l'ajuda; en donar participem de la benedicció dels quals reben la nostra ajuda.
Conclusió. Aquest passatge ens omple de sants pensaments com a resultat d'una ofrena. Al mateix temps ens convida a revisar les nostres ofrenes per a fer-les d'acord amb la pauta divina. El principi clau de tot el passatge és el v. 9.
