En els versicles precedents l'apòstol es refereix a la dura carta que els havia enviat i els efectes que va produir sobre el germà que li havia injuriat. Després del càstig a aquest germà, havien de restaurar-li perdonant-li amb amor, com ell li havia perdonat. El que segueix, no guarda relació amb el tema que tractava, ja que l'apòstol en aquesta carta no desenvolupa el seu pensament de manera estructurada, sinó que a vegades, de manera inesperada passa a un altre assumpte sense relació directa amb el que estava escrivint per a esmentar alguna cosa que li ve a la ment en aquell moment. Concretament, aquí torna cap endarrere per a reprendre la seqüència de les seves experiències que havia començat a esmentar sobre les seves tribulacions a Àsia (1:8-10).
1. Estat d'ansietat de Pau en Troas (vv.12-13)
Després d'haver escrit la carta perduda i pres la decisió de no tornar de moment a Corint, es va dirigir a Troas, que era la ciutat principal i port marí-estafa del nord-oest d'Àsia Menor, en la costa de Misia a la província romana d'Àsia i una mica al sud de l'antiga Troia. El recorregut es podia fer a peu seguint la costa o amb vaixell en línia recta. En aquest lloc, havia iniciat el seu segon viatge missioner, quan va rebre la visió d'un jove macedoni que li pregava que passés a Europa (Hch.16:6-10).
1.1. El motiu de la seva ansietat (v.13). En arribar a Troas esperava trobar al seu col·laborador Titus, el qual vindria de Corint per a portar-li notícies sobre la situació de l'església i d'una manera especial volia saber l'efecte que havia causat la seva carta severa en la congregació. No va tenir repòs en el seu esperit, una manera de dir que estava ple d'inquietud i desassossec, tant per no poder parlar amb Titus com per desconèixer si el problema amb el germà que li havia injuriat s'havia resolt. Aquesta falta de notícies li va deixar sense forces per a escometre el seu ministeri de predicar l'evangeli, i encara que se li havia obert porta per a anunciar la bona nova en aquella populosa ciutat, es va acomiadar de l'església i es va dirigir a Macedònia per a acostar-se a Corint i poder tenir notícies de la marxa d'aquella assemblea. Aquesta experiència de l'apòstol, posa en relleu la gran talla espiritual i humana de Pau. L'apòstol era molt afectiu, com podem veure en el desassossec en què estava, al no trobar al seu estimat germà Titus. L'angoixa li havia paralitzat de fer el que més estimava Pau: anunciar l'evangeli de Crist. No és que a l'apòstol li faltés la fe, sinó que era un ésser humà i tenia les seves febleses, que és quan es manifesta la gràcia de Déu (12:9).
1.2. El motiu del viatge a Troas(v. 12). Pau havia anat a Troas amb l'objectiu de predicar l'evangeli. Allí ja existia una congregació que probablement va fundar l'apòstol o algun dels seus col·laboradors en la seva estada abans d'entrar a Europa en el seu segon viatge missioner, però això no s'esmenta en Fets. Tanmateix, no va poder dur a terme el seu propòsit per les raons que hem exposat. Aquest fet, ens ensenya una lliçó a tenir en compte: el mal que pot fer a l'obra de Déu les actituds inadequades d'una congregació a l'hora de prendre decisions amb algun dels seus membres i deixar córrer el temps de manera passiva. La seva inacció va portar com a conseqüència que Pau hagués d'abandonar Troas sense evangelitzar, per a dirigir-se a Macedònia. Les esglésies tenim més responsabilitats de les que suposem en la presa de decisions.
2. Triomf en Crist Jesús (vv.14-17)
L'apòstol abandona l'assumpte de no haver trobat a Titus, el qual recuperarà més endavant (cf. 7:6 i ss) per a passar a un altre. Com quan escriu aquesta carta ja coneix el resultat de la missió de Titus a Corint, li embarga un sentiment de gratitud exultant cap a Déu, que vol compartir amb ells. De l'estat d'angoixa que havia tingut en Troas, tan bon punt va saber l'ocorregut amb la seva carta, per les notícies que li havia portat Titus, va passar a un estat de goig per la victòria aconseguida en Crist i, per tant, la derrota de Satanàs.
2.1. Acció de gràcies pel triomf en Crist (v. 14). Darrere d'aquestes paraules, Pau tenia al cap els festejos triomfals en honor dels vencedors quan tornaven a casa després d'haver obtingut una gran victòria. En el festeig apareixien els senadors, els oficials, els trompeters i els que carregaven amb el botí de guerra, un toro blanc per a ser sacrificat en acció de gràcies, els presoners; tancaven el grup els sacerdots amb encensers i, finalment el general seguit de l'exèrcit. Però això no era gens comparat amb el triomf de Crist sobre tots els enemics, i de nosaltres els redimits, per mitjà dels qui manifesta l'olor del seu coneixement. D'aquí ve que s'expressi amb aquest clam de lloança.
2.2. La manifestació de l'olor de Crist (vv.15-16). La referència, doncs, a l'olor es refereix a l'encens que era cremat en la comitiva que feien els romans en les celebracions triomfals. L'encens omplia l'aire del perfum de glòria per als vencedors i de vida per a alguns presoners, però de mort per als quals anaven a ser executats. Això ho aplica als redimits, els quals som per a Déu aroma de vida en Crist en els quals se salven i de mort entre els quals es perden. L'evangeli és un missatge de vida per als quals creïn, però de condemnació als el rebutgen. Implica també la nostra responsabilitat, perquè en tot lloc hem d'exhalar el perfum del coneixement de Crist. La censura als quals falsifiquen l'evangeli (v. 17). Arran de la pregunta del v. anterior, Pau recorda la calúmnia de què havia estat objecte sobre el seu apostolat i de seguida salta a un altre assumpte en què es defensa de l'acusació d'haver convertit el seu ministeri de predicació de l'evangeli en un negoci rendible. La paraula “creixen” significa créixer o augmentar, però aquest no és el sentit de l'original grec, sinó el de traficar o comerciar. El significat es pot determinar millor amb la comparació i contrast amb el verb adulterar de 4:2. Encara que els sentits no són idèntics, tots dos involucren una acció fraudulenta. Traficar expressa el significat de fer-lo per a aconseguir un benefici deshonest, en tant que adulterar és actuar enganyosament. Pau no era d'aquests, sinó que parlava amb sinceritat davant de Déu en Crist, com enviat seu.
Conclusió. En aquest text hem contemplat com la fe no està renyida amb l'ansietat que ens pot causar una situació anòmala, així com un problema de relació personal en una església local pot ser el causant de paralitzar l'avanç de l'obra de Déu en el món, afectant la predicació de l'evangeli. D'altra banda, els creients hem de manifestar l'aroma d'un perfum molt especial, l'olor del coneixement de Crist, tant per als que reben el nostre testimoniatge de Crist per a vida, com per als que el rebutgen per a mort eterna. La nostra competència ve de ser fidels al missatge de l'evangeli, no falsificant-lo amb les nostres idees pròpies o adquirides, sinó anunciant sempre la veritat. En cap cas, l'evangeli pot ser una mercaderia per a obtenir beneficis indignes.
