L'apòstol reprèn la seva argumentació que havia deixat en 6.13 després d'introduir un parèntesi sobre el jou desigual entre creients i incrèduls. L'assumpte que havia tractat en els primers capítols sobre el seu ministeri i la defensa de la seva honestedat com a serf de Déu, davant els atacs dels seus adversaris, torna a aparèixer però amb un matís important: els corintis s'havien penedit i això va produir en ell gran goig i consolació.

1. Una crida per a resoldre les falses acusacions (vv.2-4)
Apel·la als seus germans en Crist de Corint al fet que deixin d'acusar-lo i de manera apassionada es defensa amb paraules i frases plenes d'amor, però ferms.

1.1.    Admeteu-nos (v.2). Pau continua escrivint en plural perquè aquesta carta la redacta amb Timoteu. Literalment diu, feu lloc per a nosaltres. Com recull tant la versió La Paraula i de manera semblant DHH, tradueixen feu-nos un (lloc) buit en el vostre cor. És l'únic terme que està en imperatiu en tota la porció. L'últim va ser eixampleu-vos en 6.13 quan tancava l'exhortació començada en 6.11. Les falses acusacions dels adversaris de Pau havien aconseguit que molts de la congregació ja no sentissin afecte cap a ell. Que horrible és quan deixem d'estimar a un germà o a un serf del Senyor per les insídies que uns altres han sembrat falsament sobre la seva persona o ministeri! Pau replica vigorosament contra les acusacions amb tres frases:
1.2.    A ningú hem agreujat (v.2). Com no tenim les acusacions concretes hem de deduir-les de la defensa de l'apòstol. Potser, aquell que havia estat disciplinat per instrucció de l'apòstol, s'ho havia pres com un greuge personal i altres li donaven suport. Succeeix, a vegades, que els ministres de les esglésies han de prendre decisions que no són del grat del supòsit perjudicat; aquest se sent agreujat i vol sumar a uns altres a la seva causa. Si es tracta d'aquest cas, l'apòstol ja l'havia perdonat.
1.3.    A ningú hem corromput (v.2). El terme, en l'original, es refereix a l'efecte de tractes poc honrats que porten a uns altres a tenir necessitat. Suggereixen uns comentaristes que com Pau predicava la salvació per gràcia i no per obres, alguns estarien vivint immoralment lliurats a pràctiques mundanes. Res més lluny del pensament de l'apòstol que en les seves exposicions feia sempre una crida a tenir una vida santa.
1.4.    A ningú hem enganyat (vv.2-3). Literalment, defraudat o explotat.  Potser que aquest terme servís d'acusació d'haver danyat a alguns germans econòmicament a l'empara de la seva autoritat. Però ni Pau ni els seus col·laboradors, mai es van aprofitar de l'església per a obtenir benefici personal. L'apòstol quan tenia necessitat treballava amb les seves mans fent botigues per a sostenir-se. Amb el seu defensa, no pretenia recriminar-los les seves acusacions(v.3), perquè ja els havia dit que els portava en el cor (6.11), tant en la vida com en la mort. El que desitjava era posar fi a aquella situació i que ells li corresponguessin de tot cor en amor.
1.5.    Els havia parlat amb molta franquesa (v.4). El terme franquesa, pot traduir-se també per confiança. Tinc posada en vosaltres tota la meva confiança (BLP); us tinc molta confiança (NVI). Malgrat tots els problemes que li havien causat, Pau confiava en ells i a més estava tan orgullós dels seus germans que desbordava el seu ànim ple de goig fins i tot enmig de les tribulacions amb què havia de realitzar el seu ministeri. Ens obrim així nosaltres amb aquells germans amb els quals hem tingut algun problema o conflicte?

2. Nous motius de consolació (vv.5-7)
Ara l'apòstol esmenta l'estat d'ànim en què es trobava quan estava a Macedònia, després d'haver visitat Troas per a predicar l'evangeli de Crist.Com no tenia repòs en el seu esperit, encara que va tenir moltes oportunitats per a anunciar l'evangeli, va marxar d'allí al no haver trobat a Titus i a Macedònia, enmig de tribulacions corporals i temors interns (cf. 2.12-13) es van trobar per fi.

2.1.    Consolació per la vinguda de Titus (v.6). Quan Pau comença la carta ho fa beneint a Déu al qual anomena Pare de misericòrdies i Déu de tota consolació. Com ens consola el Senyor? Sens dubte la multiforme gràcia de Déu usa diverses maneres i una de les més repetides és per mitjà d'instruments humans, com en aquest cas quan Pau va ser consolat per la vinguda del seu col·laborador Titus que havia estat a Corint posant ordre en la congregació. Curiosament, Pau usa la paraula parusía que significa presència, per a referir-se a l'arribada de Titus, que és la mateixa que s'empra en el NT per al retorn de Crist.
2.2.    Consolació per l'afecte dels corintis a Pau (v.7). Les notícies que li va portar Titus eren en sí un bàlsam per a l'apòstol, perquè les relacions amb l'església no eren cordials, sinó tot el contrari. La missió de Titus de recompondre les malparades relacions entre l'apòstol i la congregació havia estat un èxit. Sens dubte Titus era un dels col·laboradors de Pau més eficaços: va haver de consolidar l'església de Creta establint ancians en cada ciutat (Tit. 1:5). Va exercir el ministeri a Dalmàcia (2 Tu. 4:9). Va organitzar l'ofrena per als pobres de Jerusalem (8:6,16). Les notícies que va rebre sobre els efectes de la “carta dolorosa” van ser consoladores. Es consolava per la consolació que Titus havia estat consolat per ells, per l'afecte que li feien arribar, pel seu plor que expressava el mal que li havien fet i per la seva sol·licitud cap a l'apòstol, de manera que li va fer molt més feliç.

3. El penediment dels corintis (vv.8-10).

3.1.    L'instrument del seu penediment (v.8). Havia estat la carta que els va dirigir i que es coneix com a “severa o dolorosa”, la qual s'ha perdut, però tenim coneixement d'ella per aquesta. La carta juntament amb la mediació de Titus havien aconseguit que els corintis se sentissin concernits. Quan Pau la va escriure va lamentar haver-ho fet, perquè podia danyar-los i que reaccionessin en sentit contrari al desitjat. No obstant això, vist el resultat no li pesa, encara que els entristís per un temps.
3.2.    La tristesa els va portar al penediment (vv.9-10). No obstant això, ara que Titus li havia informat que va haver-hi en ells un canvi d'actitud fruit del seu penediment, l'apòstol estava gojós, no per haver-los entristit, sinó per haver-se penedit, ja que tot això era segons Déu, perquè aquesta tristesa és la que en veritat produeix el penediment. És necessari per a salvació, en canvi la tristesa del món produeix mort. Metanoia, és canvi de manera de pensar i d'actuar, un requisit imprescindible per a la salvació.

Conclusió
La major part de problemes que sorgeixen a les esglésies són de relació personal. Quan apareixen conflictes, cal tractar-los amb confiança com correspon a germans en la fe. Pot ser que la duresa augmenti el conflicte o pot ser que, com en aquest cas, toqui la fibra sensible i hi hagi un reconeixement de pecat amb penediment. Una vegada solucionat el cas, el goig és gran.