Continuem amb les exposicions d'aquesta epístola en el seu tram final que segueix amb l'assumpte de gloriar-se i ampliar el que va dir en (11.30). I comença aquest passatge dient que certament no em convé gloriar-me (v.1). Però, d'altra banda, és cert que s'ha vist obligat per l'actitud dels seus calumniadors i encara podria venir a les visions i a les revelacions del Senyor. No obstant això, per a evitar un excessiu enaltiment, el Senyor va permetre que passés per una terrible experiència en la seva carn perquè confiés en la gràcia de Déu i aprengués a gaudir-se en les seves febleses, on el poder de Déu li perfeccionaria.

1. L'experiència sobrenatural de Pau (vv. 1-6)
A aquesta experiència, Pau li diu visions i revelacions (v.1). No obstant això, no explica en què van consistir. Es tracta de dos termes que expressen coses diferents: visions es refereix a l'acte de veure, la qual cosa ve a la vista, mentre que revelacions es relaciona aquí amb unes instruccions donades per Déu a l'apòstol Pau que es posen al descobert (v.7). Les revelacions han de veure en el que se sent i les visions en el que es veu. Ambdues procedeixen del Senyor.

1.1.    Una experiència inexplicable (vv.2-4). Observem com l'apòstol es refereix a la seva experiència en tercera persona: conec a un home en Crist que va ser arrabassat fins al tercer cel. Va ser una cosa tan espectacular que no pot determinar si va ser en el cos o fora del cos. Només pot dir que va ser arrabassat per Déu i no per un impuls místic provocat per ell, a l'estil els místics espanyols del segle XVI, com Teresa de Jesús, Juan de la Creu o Fra Lluís de Lleó. La mística es defineix com un regal extraordinari de la gràcia divina, no obstant això, l'ànima pot col·laborar a aconseguir-la mitjançant esforços o exercicis propis. Aquests exercicis de preparació per a rebre el regal diví de la gràcia especial constitueixen la crida ascètica, és a dir, una pràctica on es castiga el cos amb penitències i privacions. Tanmateix, en Pau no va haver-hi res d'això perquè va ser una cosa passiva. Només Déu sabia el que havia ocorregut: un trasllat fins al tercer cel. Aquesta expressió no dóna peu a pensar que Pau es fa ressò de la creença dels jueus de set cels. Al contrari, pel v. 4, on diu que va ser arrabassat al paradís, que designa el lloc de l'estatge de Déu, com li va dir Crist al lladre penedit, llavors el més normal és entendre que el tercer cel de Pau és: atmosfèric, el primer, el cel astral el segon, i al tercer cel allí on es manifesta la glòria de Déu, on està Crist. Això havia succeït feia catorze anys, més o menys quan va emprendre la seva tasca missionera que li va servir per a donar-li fortalesa en la predicació de l'evangeli, com a apòstol de Crist. Allí va escoltar paraules misterioses que a cap humà li està permès pronunciar (BLP). Quan Juan es disposa a escriure el que escolta de les veus dels trons, no se li permet fer-ho, perquè no pot revelar-ho (Ap. 10:4).
1.2.    Una experiència per a gloriar-se (vv.5-6). Fa l'efecte que l'apòstol es desdoblega en dues persones: l'home que va ser arrabassat fins al tercer cel i del qual es gloriarà i d'altra banda, de si mateix de qui només es gloriarà en les seves febleses. No obstant això, podria fer-ho perquè no seria cap desficaci o insensatesa, ja que diria la veritat. Però prefereix deixar-ho, perquè ningú pensi d'ell més enllà del que veu en ell i del que diu, com l'expressa un comentarista: “Desitja ser jutjat, no pel que els diu, respecte als seus privilegis excepcionals, sinó pel que la seva pròpia experiència d'ell els diu a través de la seva conducta, la seva predicació i les seves cartes”.

2. L'experiència en la carn de Pau (vv. 7-10)
Perquè l'experiència sobrenatural de les visions i revelacions no li exaltés o se li pugessin els fums al capdavant (BLP), el Senyor li va oprimir amb una forta prova que l'apòstol denomina un agulló en la carn.

2.1.    En què consistia aquesta aflicció? (v.7). El que sabem pel text és que era un missatger (àngel) de Satanàs que li bufetejava. Es tractava d'una acció contínua, perquè els verbs estan en present, la qual cosa manifesta que l'aflicció era dura de suportar. El terme traduït per agulló és skólops, que originalment significava qualsevol cosa com una estaca punxeguda, una espina, com tradueixen algunes versions. Naturalment, Pau emprava la paraula en sentit metafòric per a indicar que es tractava d'una cosa física, dolorós i humiliant. S'ha interpretat com: a) temptacions espirituals i morals; b) Els patiments causats pels adversaris de l'apòstol o les proves tingudes en el seu ministeri; c) Malalties corporals com una malaltia oftàlmica (cf. Gá. 4.13-14). Nicholas Thomas Wrigt, en la seva biografia de Pau, diu que l'episodi de Listra (Hch. 14.19) quan li van apedregar, li va produir un estrès post-traumàtic que identifica com l'agulló en la carn. Segurament, el més probable és la malaltia en els ulls que li impedia escriure de la seva mà les cartes i havia de dictar-les. Una desviació del sentit d'aquesta frase la tenim en la vida monacal de l'Edat mitjana que ho entenien com un element de lluita contra la temptació carnal i l'agulló era un utensili de mortificació de la carn. No obstant això, a la vista de tot el passatge, es tractava d'una acció diabòlica permesa per Déu com a mitjà per a evitar que no s'enaltís massa sinó que havia de ser humil. Aquest és un missatge per als quals es creuen que són tan espirituals que estan per sobre dels altres. Un cas paral·lel és el de Job en què Déu es va valer de Satanàs per a perfeccionar al patriarca. Pau diu que li va ser donat, de manera que aquella experiència es converteix en un do.
2.2.    L'oració de Pau (vv.8-9a). Que no estava a gust amb l'agulló era notable, perquè per tres vegades va orar al Senyor que li ho llevés de damunt. La resposta divina va ser negativa, però li va donar una solució infinitament millor: basta't la meva gràcia, perquè el meu poder es perfecciona en la feblesa. El Senyor no li va concedir l'alliberament del sofriment, però li va donar la gràcia suficient per a fer front a tota mena de proves per a seguir amb la seva labor missionera i per a créixer en santificació. Perquè la gràcia portava el poder en si mateixa quan major era la seva feblesa. Si algun està sofrint en la seva carn l'assot de la malaltia, d'ella pot extreure amb la gràcia divina la victòria que li fa fort en la seva feblesa.
2.3.    El gloriar-se en la seva feblesa de Pau (vv.9b-10). L'apòstol va descobrir en la seva pròpia experiència que quan es trobava en major feblesa, més operava en ell el poder de Crist. Per tant, per amor a Crist ara es gaudeix en les febleses i en tota mena de contratemps. Però no era un masoquista que trobava plaer en el sofriment, sinó que el seu objectiu era honrar a Crist.

Conclusió. Encara que aconseguim cotes molt altes d'espiritualitat, mai hem de vanar-nos d'això. Tots hem passat per guals de sofriment i feblesa i és aquí quan descobrim la importància de la gràcia divina que ens sosté i ens dóna poder per a seguir endavant malgrat les adversitats. Descobrim que les proves serveixen per a enfortir-nos. Com diu J.M.M. “Tota experiència d'exalçament ha de rentar-se en el cabal de la humilitat”.