Després de referir-se a la competència del ministeri del nou pacte, l'apòstol passa a exposar la diferència entre aquest i l'antic, prenent com a base per al seu argument un dels episodis més solemnes de la vida de Moisès. Havent passat est, quaranta dies amb les seves respectives nits en la muntanya Horeb, en comunió íntima amb Déu, el seu rostre resplendia amb glòria celestial, un pàl·lid reflex de la glòria que els seus ulls havien contemplat (Éx. 34:29-35). Però aquesta lluminositat era passatgera. L'apòstol observa en aquesta glòria passatgera un símbol del ministeri de Moisès. Era un ministeri de mort, gravat en lletres en pedres, una al·lusió a les taules de la llei. Encara que la llei sigui justa, santa i bona (Ro. 7.12), els seus efectes eren mortals a causa de la incapacitat de l'ésser humà per a complir-la. No obstant això, era un ministeri gloriós, de tal manera que els israelites no podien contemplar aquesta glòria que resplendia en el rostre de Moisès (v.7).

1.La glòria superior del ministeri de l'Esperit (vv. 8-9)

1.1.En què consistia aquest ministeri? (v.8). Aquell episodi de la història d'Israel, posava al descobert que no mancava de glòria, de manera que els fills d'Israel no podien fixar la mirada en el rostre de Moisès a causa de la seva intensa lluentor. D'aquí es desprèn per a Pau que si un pacte que havia de resultar condemnatori va tenir unes manifestacions tan glorioses, encara era superior l'anunci del nou pacte per tractar-se del ministeri de l'Esperit (hauria d'anar amb majúscula en (RVR60). El ministeri de l'Esperit Sant consisteix en la regeneració dels quals estan morts en els seus pecats perquè puguin respondre a l'oferta de l'evangeli i creure en Crist per a ser salvats.
1.2.    El ministeri de justificació (v.9). És la segona comparació. Si d'una banda el ministeri de condemnació correspon al de mort, perquè la manera de matar de la llei és per la condemnació del qual l'ha transgredit i tots ho hem fet perquè ningú és capaç d'obeir plenament la llei, d'altra banda, el ministeri de justícia o justificació es tracta de la doctrina que ensenya que els que es reconeixen pecadors i dipositen la seva fe en Crist són declarats justos i alliberats de la condemnació eterna. D'aquí ve que la glòria sigui més abundant que en l'anterior. Quin privilegi tenim ara els que estem en Crist!

2. Les diferències entre l'antic i el nou pacte (vv.10-12)

2.1.    La glòria inferior de l'antic pacte (v.10). És la tercera comparació. El que va ser gloriós, ja no ho és comparat amb la glòria del nou pacte. El pacte de Déu amb Moisès va ser temporal, perquè estava destinat a desaparèixer (He. 8.13). Però malgrat la seva eventualitat va ser gloriós, encara que aquesta glòria va desaparèixer respecte al nou pacte per comparació amb la glòria més eminent o que va sobrepassar a l'antic. És a dir, la glòria del ministeri de justificació, com l'ha il·lustrat un autor: “la lluentor de la lluna desapareix davant la llum del sol”.
2.2.    El temps de durada (v. 11). La quarta comparació. El contrast és evident. El pacte antic que Déu va fer amb Moisès, va ser perible, el nou en Crist és permanent. La glòria del primer va ser efímera, perquè passa i pereix. En canvi la glòria que és permanent durarà eternament. Pau s'està referint aquí al ministeri gloriós de l'evangeli del nou pacte que és la paraula final i definitiva de Déu. En reduir d'aquesta manera al seu just valor el pacte de la llei mosaica, l'apòstol tenia la intenció de sortir al pas dels mestres judaïtzants que se li oposaven a Corint i també en altres costats quan ell predicava l'evangeli de la gràcia de Déu en Crist, mentre aquells imposaven el compliment de la llei per a tenir la salvació. Independentment d'això, en aquests versicles, veiem un ensenyament de gran importància, puix que exposa la veritable naturalesa de tots dos pactes i això és una cosa que hem de conèixer en tota la seva extensió i profunditat.
2.3.    Els resultats del nou pacte (v.12).De la glòria del pacte etern, sorgeix l'esperança cristiana i d'aquesta la franquesa. El significat d'aquesta paraula en l'original és molt més profund que el d'una franquesa entre compares. Es tracta de la confiança en parlar, és a dir, de la llibertat de paraula, de la fermesa i l'enteresa, de parlar sense ambigüitats, amb senzillesa, obertament i clarament. És també, l'absència de temor al parlar sense embuts i d'aquí la confiança. El que Pau els diu als corintis és que ell no tenia necessitat de complir el seu ministeri de manera poruga, amb por, cuidant les paraules per a no ofendre als seus opositors. Aquests no podrien silenciar la seva veu ni paralitzar l'extraordinària obra que estava fent estenent l'evangeli a tot arreu, perquè estava complint el ministeri al qual havia estat anomenat.

3. La glòria transitòria de l'antic pacte (vv.13-16)

3.1.    Una glòria que havia de ser abolida (v.13). Torna l'apòstol a esmentar a Moisès amb referència a un fet que ja havia citat (v.7) per a obtenir noves aplicacions sobre tots dos pactes amb la superioritat del ministeri de l'evangeli. Ressalta el vel amb el qual el cabdill israelita es cobria el rostre després de parlar al poble (Éx. 34:33) amb la finalitat d'ocultar la resplendor en allò que havia de ser abolit. La glòria que es percebia en el rostre de Moisès era la conseqüència de la seva comunió amb Déu. No obstant això, passat un temps la glòria s'esvaïa, per la qual cosa Moisès es posava un vel sobre el seu rostre per a evitar la decepció que podia causar en els israelites quan la lluminositat desapareixia.
3.2.    La ceguesa espiritual dels israelites (vv.14-16). De l'episodi del cobriment del rostre de Moisès amb un vel, extreu l'apòstol unes lliçons espirituals, sent la primera d'elles l'enteniment esmussat, és a dir, insensible, perquè quan llegeixen l'antic pacte és com si un vel estigués posat en la seva ment per a no adonar-se dels seus ensenyaments que apuntaven a Crist, tal com va ensenyar el Senyor als dos deixebles que anaven a Emaús. Aquest encobriment subsisteix quan els escrits de Moisès són llegits en la sinagoga i de manera personal. El vel només és llevat quan es lliuren a Crist en l'experiència de la conversió. Aquesta  anomalia de la ceguesa espiritual davant la glòria del nou pacte era l'habitual entre la majoria dels jueus del temps de Pau, però tant ell com molts altres que van rebre el missatge de l'evangeli evidenciaven que en convertir-se a Crist el vel els era llevat.

Conclusió
També en l'actualitat, tant els jueus com els no jueus, quan col·loquen per davant els seus prejudicis, interessos, conveniències socials a la veritat de l'evangeli, tenen la seva ment esmussada. Només lliurant-se a Crist reconeixent-ho com el seu Senyor i salvador, els serà llevat el vel. També hi ha ensenyament per a l'església, perquè tot intent de col·locar al poble de Déu sota l'esclavitud de la llei, és a dir, el legalisme, és una manera d'anar contra la veritat de l'evangeli. El vel en el cor pot ser ressuscitat amb aquestes actituds i perdre de vista la glòria.