Pau, s'ha referit diverses vegades en aquesta carta al seu ministeri apostòlic, però fins aquí havia preferit no fer valer la seva autoritat, encara que l'associa amb el seu company Timoteu que és l'altre signant de l'epístola. Però ara, les seves paraules es tornen més dures i és llavors quan tira mà de l'autoritat rebuda de Crist, no de cap home.

1. Una autoritat real (vv.7-8)
D'entrada els confronta amb la forma com miren les coses. La manera del verb mireu ha d'entendre's en indicatiu de manera afirmativa, ja que és el sentit més natural si tenim en compte que els corintis es fixaven en el que deien els acusadors. Ja s'havia referit en 5.12 als quals es glorien en les aparences. En les dues ocasions es tracta d'un retret, no sols als corintis, sinó a quants jutgen les coses per la seva aparença.

1.1.    Autoritat enfront del valor de les aparences (v.7). Si tenim en compte la manera com alguns consideraven la persona i l'obra de Pau, era possible donar la raó als seus adversaris en acusar-lo d'una sèrie de coses. Però aquí s'afegeix una falsedat més d'aquells acusadors: posaven en dubte que l'apòstol fora de Crist. Potser es consideraven més espirituals que Pau o quin entrenament  havia rebut formalment el seu ministeri com ells. Potser eren judaïtzants, que suposadament tenien el suport de l'església de Jerusalem, però l'apòstol era alguna cosa així com un  estrany a l'apostolat. Per això ha de dir: si algun està convençut de ser cristià, consideri al seu torn, que jo ho sóc tant com ell (BLP). És perniciós jutjar als altres per l'aparença, dient: “aquest no és creient”. Qui realment coneix el que és cadascun, és Déu que mira a l'interior i nosaltres no.
1.2.    Objectius de l'autoritat (v.8). Pau defensa la seva autoritat de la qual es gloria o vana (presumeix en BLP), no perquè la hi hagi atribuït ell i Timoteu, sinó perquè l'han rebut com un do del Senyor. Diu: ens va donar en plural, amb dos objectius que estan relacionats: en sentit negatiu no és per a destrucció, com podria entendre's en fer ús de la seva autoritat, sinó per a edificació que sempre va ser el propòsit de l'apòstol per a superar els problemes de l'església. La seva actuació ha estat correcta en tot moment i d'aquí ve que no s'avergonyeixi d'això. Els ministres del Senyor, a vegades és necessari que actuïn amb energia fent valer la seva autoritat, no l'autoritarisme, sobretot per a resoldre conflictes, amb una intenció sempre edificant i mai destructiva.

2. Exercici de l'autoritat (vv. 9-11)

2.1.    Sense acoquinar (vv.9-10). Ha expressat clarament els motius de la seva intenció de gloriar-se de la seva autoritat per a ser positiu, i no fer l'efecte que la duresa d'alguna de les cartes que els havia enviat s'interpretés com que volia espantar-los. Perquè es deia a Corint que les seves cartes eren dures i fortes, i alguns arribaven al punt de menysprear-li per la seva aparença externa que se'ls antullava feble corporalment i a més per l'estil de la seva predicació. Ànim predicadors, si deien això de Pau, què pensaran de nosaltres? Encara que això no pot servir-nos d'excusa perquè no preparem a consciència els nostres sermons. Quant a la presència corporal feble, des de temps antics molts han suposat que l'apòstol era baixet i malaltís, que tenia una malaltia en els ulls que li donava una aparença una miqueta desagradable de la seva cara. Ell mateix diu alguna cosa sobre aquest tema (cf. Gá. 4.13-14). La referència a la seva paraula menyspreable (un desastre BLP), és a dir, la seva predicació. Dóna a entendre que no era un gran orador quan diu quan vaig ser a vosaltres…no vaig ser amb excel·lència de paraules o saviesa (1 Co. 2:1). No obstant això, J.M. Martínez i altres, suggereixen que la seva feblesa corporal no és necessari entendre-la estrictament en sentit físic, perquè pot assenyalar també la personalitat de l'apòstol, molt impetuós quan escriu, però fràgil quan ha d'enfrontar-se als seus adversaris. Era així? No per a Pau.
2.2.    Amb un advertiment (v.11). La persona que pensava d'aquesta manera estava en un error perquè es fixava en l'extern, en les aparences. I li adverteix que la mateixa duresa que diuen usen per carta estant absents, l'empraran igualment quan siguin presents. No es quedarà només en paraules sinó també en fets. Darrere d'una persona aparentment feble, en realitat hi ha un home molt fort que està disposat a actuar.

3. Una autoritat exercida amb moderació (vv.12-16)

3.1.    Sense comparacions (vv.12-14). L'apòstol tira mà de la ironia (v.12), Com es compararan amb aquells que es lloen a si mateixos i que usen com a mesura els seus propis criteris? Eren uns envanits que es vanaven comparant-se amb si mateix, que es posaven medalles, però no eren judiciosos o uns necis (LP). Els que feien això pensaven que eren ells els que tenien l'autoritat a l'església i no Pau. Però si hi havia algú que tenia tot el dret de gloriar-se, o de presumir en relació amb aquella església era l'apòstol, perquè ell l'havia fundat. Els seus adversaris, en realitat eren uns impostors que havien arribat quan l'església ja estava formada, amb intencions perverses d'apoderar-se de la direcció de la congregació i per a això era necessari desprestigiar a Pau. Això que és molt greu, també lamentablement s'ha reproduït a vegades en algunes esglésies evangèliques. No obstant això, l'apòstol evidencia que es vana amb moderació, no desmesuradament, per la prudència que adopta la norma que Déu li havia donat per a arribar fins ells. Tampoc s'havia extralimitat, és a dir, no havia traspassat els límits –les ratlles vermelles com es diu avui-. El ministeri de Pau i el seu equip no era una irregularitat, perquè ells havien començat l'evangelització a Corint i format l'església.
3.2.    Anunciant l'evangeli (vv.15-16). Si Pau i el seu equip es vanava d'alguna cosa no era indegudament pels treballs missioners d'uns altres, sinó pels que havien realitzat ells. Esperaven que a mesura que creixés la seva fe, el seu camp d'acció s'eixamplés entre els corintis sempre dins dels límits marcats per Déu que era la regla que havia adoptat. Calia que els corintis arribessin a tenir plena confiança en Pau i col·laboradors de manera que l'hostilitat fos superada i els infamadors no causessin més problemes. L'objectiu de Pau era predicar l'evangeli més enllà de Corint sense entrar en l'obra que uns altres havien fet per a apropiar-se dels seus fruits. Aquest principi, hauria de tenir-se en compte a l'hora de planificar l'evangelització.

Conclusió. Pau no té gens d'interès a vanar-se, el que el faci que sigui en el Senyor. El seu únic desig és que Déu aprovés el ministeri que li havia encomanat (vv.17-18).