En el text immediatament anterior, l'apòstol ha posat al descobert les pràctiques dels falsos mestres que només pretenien enganyar l'església i per a aconseguir-ho havien menyspreat el ministeri de Pau, el qual ha de defensar-se sobre la labor que havia realitzat fundant l'església de Corint, sense reclamar mai el sosteniment al fet que tenia dret com a apòstol del Senyor. Eren altres esglésies les que cobrien les seves necessitats i això per a evitar que els corintis un dia fessin el que l'acusaven aquells “super apòstols” de voler enriquir-se. Ara, el que fa és posar-se a l'altura dels insensats que l'acusaven i presumir d'això.

1. La “bogeria” de l'apòstol (vv.16-18)
Pau tira mà de la ironia com a mètode excel·lent per a dir veritats sense que els altres se sentin ofesos. La manera de posar-se a l'altura de la insensatesa que mostraven els corintis en admetre als falsos mestres rebutjant-li a ell, era tenir-se per boig al gloriar-se o presumir del seu ministeri. Clar que no han de tenir-ho per boig perquè està entenimentat, però si fan cas dels seus adversaris que ho rebin com a boig, perquè així podrà ell vanar-se una miqueta (v.16).

1.1.    El que diu, no és segons el Senyor (v.17). Perquè no hi hagi dubtes que parla de manera irònica, la qual cosa diu en el v.16 no és una cosa que li hagi revelat el Senyor, sinó que és una insensatesa com la d'un que desvarieja, com fan els falsos mestres.
1.2.    Vanar-se segons la carn v.18). Pensant en els seus opositors, Pau es refereix a la carnalitat dels quals s'ufanegen amb el que són i fan, però això prové de la carn, no de Déu. Amb referència a la seva vida personal seria vanar-se del seu origen social, de la formació que ha adquirit, del seu estatus en la societat, de la seva acceptació per la congregació, del grau d'autoritat que ha aconseguit. Tots aquests són valors merament humans. Si és el que volen els corintis, perquè ell també es gloriarà fent-se el boig.

2. La tolerància dels corintis (vv.19-21)
L'actitud dels corintis rebutjant a Pau i acceptant tot tipus de vexacions dels falsos mestres, era una tolerància incomprensible.

2.1.    No tenia sentit (v.19). L'apòstol fa un pas més i fa ús d'una ironia càustica, en dir-los vosaltres que sou tan intel·ligents suporteu de bon grat als insensats. En realitat el que els diu és que no són gens sagaces perquè es deixen enganyar per uns desaprensius.
2.2.    Peculiaritats dels falsos mestres (v.20). Aquests en lloc de predicar el missatge de l'Evangeli que ens fa lliures, anunciaven un evangeli que esclavitzava, un esment als judaïtzants i ells els toleraven. Aquests, a més, els explotaven despullant-los del seu i ho permetien. Es queixaven de Pau, que no havia pres res d'ells. Així mateix, s'havien enaltit com si fossin grans apòstols per a dominar a la congregació i eren tolerants fins i tot quan havien usat la violència per a imposar-se. S'havien apoderat del control de l'església i els corintis transigien.
2.3.    Lament de Pau (v.21). Sense deixar de costat el llenguatge irònic lamenta no haver actuat amb més fermesa perquè havien estat massa febles: Hauria d'avergonyir-me d'haver-vos tractat amb tants miraments, però al que un altre qualsevol s'atreveixi –ja sé que estic dient desficacis- també m'atreveixo jo. No obstant això, no volia fer les mateixes coses que els judaïtzants, és a dir, esclavitzar-los, apoderar-se del seu i enaltir-se per sobre dels altres. Tampoc desitjava usar la violència per a aconseguir els seus objectius. Pau no era com aquells farsants.

3. Les credencials de Pau (vv. 22-31)
Si es tracta de mostrar els mèrits, com feien els seus calumniadors, ell pot fer-ho també i superar-los, perquè diu jo més.

3.1.    Els seus antecedents (v.22). Els falsos apòstols es vanaven de ser hebreus, segurament eren de la diàspora que havien perdut els seus senyals d'afinitat, però Pau era un autèntic hebreu d'hebreus, és a dir de pare i mare. Els altres podien ser israelites, però ell era del llinatge d'Israel. Podien ser descendents d'Abraham, ell també. On estava la superioritat dels enganyadors? No n'hi havia.
3.2.    El seu ministeri cristià (v.23a). Són ministres de Crist? Es pregunta Pau, si els falsos mestres que es tenien per servidors del Senyor, però comparats amb l'apòstol no li arribaven ni a la sola de les sabates. Per això s'afanya a dir: encara que sigui una insensatesa dir-ho, jo més. Per quina raó? I és aquí on comença la llista dels seus sofriments. Observem que Pau no esmenta els seus grans èxits com a missioner enumerant la quantitat d'esglésies que ha format, ni el nombre de persones que s'havien convertit, ni a les quals ha ensenyat les grans doctrines cristianes o les cartes que ha escrit a les esglésies per a solucionar problemes. Se centra en relatar l'abundància dels seus treballs (grec kopos, treball esforçat, fatiga, penós, labor àrdua, angoixa) com els anomena als sofriments que ha patit en l'exercici del seu ministeri. El ministeri cristià no consisteix en la lluentor del púlpit, sinó que comporta dificultats de tota mena: crítiques, incomprensió, rebuig, pressions, menyspreus, falta de suport, etc. etc.
3.3.    Els seus sofriments (vv.23b-27). Algú ha dit que les credencials de Pau són cicatrius. Assotat moltes vegades, empresonaments més abundants encara, sense comptar els perills de mort al fet que va estar exposat. En cinc ocasions va rebre dels del seu propi poble els trenta-nou assots de rigor d'un culpable. Segons Dt. 25:3, el màxim permès per la llei eren quaranta assots, que amb el temps es van reduir a trenta-nou per a evitar sobrepassar-se. Tres vegades va ser assotat amb vares. En Listra va ser apedregat (Hch. 14.19). Altres tres vegades va sofrir naufragis i quan ho portaven a Roma va estar tot un dia sencer a la deriva. L'apòstol viatjava molt i això comportava molts perills en aquell temps (v.26). Crida l'atenció, l'esment dels perills entre falsos germans (els judaïtzants), com els que s'havien infiltrat a Corint que li amargaven la vida. Els dejunis aquí eren deguts a la falta d'aliments, no voluntaris, perquè diu abans en fam i set, passant fred sense tenir peces d'abric.
3.4.    La seva preocupació per les esglésies (vv. 28-31). A tot l'anterior s'afegien els patiments morals per totes les esglésies i no sols per les fundades pel seu equip missioner. El v. 29 seria el que anomenem avui empatia, identificar-se amb els problemes dels seus germans. Per això, si d'alguna cosa es podria vanar o gloriar era en la seva feblesa. Ha obert el seu cor dient la veritat davant de Déu.

Conclusió. Acaba el recorregut per la seva vida de servei amb el record d'una experiència que va tenir poc temps després de la seva conversió (vv.32-33). El ministre de l'evangeli està exposat a innombrables proves i les ofenses més doloroses són les que rep dels seus propis germans, com Pau dels creients de Corint. Però el poder de Déu es perfecciona en la feblesa i amb la seva gràcia es poden superar els obstacles, tant externs com interns. No hem de presumir dels èxits, sinó de la nostra feblesa perquè el poder de Déu es perfeccioni en nosaltres. Sent un apòstol de Crist no va estar exempt de sofriments, però el Senyor va estar al seu costat per a ajudar-lo a superar-los. Això ocorre igualment amb nosaltres.