Pau havia tingut una extraordinària experiència quan va ser arrabassat al tercer cel i perquè no s'exaltés desmesuradament, li va ser donada pel Senyor una angoixant prova, un agulló en la carn, de manera que si d'alguna cosa pogués vanar-se seria en la seva feblesa. Havia après que per amor a Crist es gaudia en les seves febleses de manera que quan era feble llavors se sentia fort. Ara, per uns moments tira la vista enrere i confessa que s'ha fet un insensat quan a semblança dels seus detractors s'havia vanat o gloriat (11.16-18). Ho havia fet obligat per l'actitud dels corintis, perquè els corresponia a ells donar la cara per l'apòstol (BLP). Però en comptes d'això preferien fer cas dels engalipadors, els judaïtzants, que li menyspreaven. D'aquesta manera, Pau responsabilitza als corintis de la seva conducta. Quan li havien acusat falsament, aquells que s'havien apoderat de la congregació, l'església en lloc de defensar a l'apòstol havia callat. Pau aporta la raó per la qual havia d'haver estat lloat: en res era inferior als que es tenien per apòstols (v.11).

1. Les credencials de l'apostolat (vv.12-13)
En oposició als quals creien tenir el dret de ser reconeguts per l'església com a dirigents, Pau assenyala les característiques que havia de reunir qui pretenia exercir l'autoritat apostòlica, la qual cosa ell esmenta com a senyals d'apòstol. El terme apòstol pres en general significa un que és enviat per a complir amb una missió. Però aquesta paraula té un sentit específic la designació del qual només incumbeix els dotze més un. Es dóna la circumstància que cap altre apòstol va haver de defensar el seu ministeri apostòlic dels seus detractors com va haver de fer-ho Pau, però gràcies a això ens ha deixat uns principis perquè nosaltres puguem distingir a un apòstol veritable d'un fals. En l'actualitat hi ha esglésies en què el seu dirigent és anomenat apòstol i suposadament els transmet paraula de Déu que diu rebre per revelació. Però els apòstols pertanyen al fonament de l'església i no pot posar-se un altre.

1.1.    Credencials extraordinàries (v.12b). Notem que els signes sorprenents que cita havien estat fets entre els corintis, de manera que podien atestar de la seva autenticitat. No diu que els ha fet ell, sinó que eren obra del Senyor, ja que ell era solament un instrument. No havien estat realitzats de manera precipitada, sinó amb tota paciència. Hi ha dues paraules que es tradueixen per paciència, la que Pau empra aquí expressa la paciència davant l'adversitat, el mateix que en 6:4. La primera credencial són els senyals: també tenim dos termes que es tradueixen per senyals; el que s'usa aquí és per a designar tot allò que distingia a una persona o coses d'unes altres. És a dir, els senyals d'apòstol només les podia fer un veritable apòstol. La segona credencial són els prodigis: significa una cosa estranya, provocant que l'observador es meravelli; s'empra sempre en plural i es manifesten com a operacions divines. La tercera credencial són els miracles: en l'original dynamis, poder, un terme que s'utilitza en la Bíblia per a designar les obres que tenen un origen i caràcter sobrenatural que no poden ser produïdes per medis naturals. Els senyals i prodigis són atestats en el llibre dels Fets. De les nou vegades que trobem aquestes paraules, set es refereixen als apòstols en general i dos a Pau en particular (2.19; 22;43; 4.30; 5.12; 6:8; 7.36/ 14:3,10,11; 15.12).
1.2.    Credencials ordinàries. No estan en aquest passatge, però sí en els escrits de Pau, perquè cap altre apòstol va haver de defensar el seu ministeri. Pau va haver de provar: 1) que havia estat cridat per Crist mateix i per Déu el Pare (Gá. 1:1). 2) que no havia rebut l'evangeli dels homes, sinó per revelació de Jesucrist (Gá. 1.11-12). 3) que havia vist a Crist ressuscitat (1 Co. 9:1; 15:8). 4) Aquell que creu ser profeta o espiritual, ha de reconèixer que els escrits de Pau són d'inspiració divina i, per tant el seu ensenyament és normatiu (1 Co. 14.37). 5) que el Senyor havia garantit la seva missió apostòlica de la mateixa manera que la de Pedro o de qualsevol altre apòstol (Gá. 2:7-9). 6) que el seu ministeri va ser corroborat per mitjà de senyals, prodigis i miracles (2 Co. 12.12). D'aquesta manera Pau ens va deixar una descripció dels requisits que havia de reunir un apòstol de Crist, requisits que no reunien els seus adversaris.
1.3.    Demostració del seu apostolat (v.13). Pau ha exposat que no era inferior a cap apòstol i, per tant, l'església de Corint tampoc era menys que les altres esglésies, perquè l'apòstol havia estat el seu fundador, ensenyador i edificador. No obstant això, sí que hi havia una diferència amb algunes, ell no va voler ser sostingut econòmicament pels corintis. Sembla percebre que aquesta referència era un cop baix i per això immediatament demana perdó.

2. Recalcament en l'apostolat (vv.14-19)

2.1.    Preparació de la seva visita a Corint (vv.14-15). Una vegada ha deixat clara la seva idoneïtat apostòlica, comunica la seva tercera visita a Corint. Però vol que tinguin en compte que els visitarà, no per a obtenir diners d'ells, com l'acusaven els seus crítics, sinó que els buscava perquè s'adherissin a la missió que li havia estat encomanada de predicació de l'evangeli. No tenia gens d'interès en l'econòmic, perquè el seu veritable al·licient era que li donessin suport en el seu ministeri apostòlic. Això és una cosa que els ha ocorregut a molts serfs de Déu, quan hi ha germans que pensen d'ells que estan en l'obra de Déu per a viure sense treballar! I en lloc de preguntar-los i interessar-se per l'estan fent, és més fàcil criticar-los i aixecar dubtes sobre la seva labor ministerial. El que cerca Pau és la confiança de la congregació en relació amb el seu apostolat. Havia renunciat a ser sostingut per aquesta església i expressa el motiu de la seva renúncia, amb una il·lustració: els pares han d'estalviar per als fills i no els fills per als pares (BLP). Com a pare espiritual dels corintis, gastarà gustosament quant tingui, i per amor a ells es gastarà a si mateix cremant les seves energies i la seva salut, encara que ells no li corresponguin com cal. I pregunta: Potser per estimar-vos jo tant, m'estimareu vosaltres menys? (BLP).
2.2.    Rèplica als adversaris (vv.16-19). Potser algun podia pensar que, encara que no va ser càrrega per a l'església, ho va fer astutament, fent-los mossegar l'ham (BLP). Tanmateix, els demostra que pensar això d'ell era erroni, perquè els havia enviat als seus col·laboradors i cap d'ells els va enganyar. Va demanar a Titus que els visités juntament amb un altre germà anònim. Els havia explotat Titus? La veritat era que tots dos estaven moguts pel mateix Esperit i segueixen els mateixos passos. Ni l'un ni l'altre actuarien amb engany per a obtenir beneficis. Els corintis no havien de pensar que Pau estava justificant-se, sinó que s'havia expressat davant de Déu defensant la seva honestedat. El que els deia era per a la seva edificació, profit i creixement espiritual.

Conclusió. A part del contenciós que tenia amb l'església, el que destaca d'aquesta porció és l'esment de les credencials que mostren l'apostolat. Les tenen els que es diuen apòstols en l'actualitat?