En el passatge anterior, Pau explica els motius de no haver visitat l'església com els havia promès. S'hauria trobat amb una situació desagradable i probablement s'haurien obert ferides de complicada recuperació. Per aquest motiu se sentia trist i la tristesa no era el millor estat d'ànim per a resoldre una situació problemàtica amb el germà que li havia ofès, el qual havia desafiat la seva autoritat apostòlica amb paraules insultants, un greuge que afectava l'obra que estava fent. Mentrestant, l'església havia adoptat una actitud permissiva i això no podia continuar així. Pau no es va quedar de braços plegats, esperant que l'assumpte es resolgués només, sinó que va escriure una carta a l'església, carta que es coneix com a “dolorosa” o “severa”, la qual ha de col·locar-se entre la primera i aquesta. En aquesta carta exposava a l'església el seu dolor i els demanava que imposessin a l'ofensor la disciplina adequada. Era tan fort, que després d'enviar-la, va lamentar haver-ho fet (2 Co. 7:8). Encara que la carta s'ha perdut, no obstant això, la substància de la mateixa es troba en els capítols 10 al 12 d'aquesta segona, on defensa el seu ministeri i esmenta el greuge de què havia estat objecte. En aquests vv., d'una banda veiem la fermesa de la seva autoritat com a apòstol, i per una altra, la seva sensibilitat de pastor.

1. La seva autoritat apostòlica (vv.1-4)
Les cartes apostòliques constitueixen el fonament doctrinal sobre el qual s'edifica l'església (Ef. 2.20).

1.1. Els ha escrit amb claredat (vv.1-2). Ell no va ser a Corint com els havia promès, sinó que va determinar no anar a ells una altra vegada, o com tradueixen uns altres d'acord amb una variant, no anar amb tristesa una altra vegada. Com anava a rebre consol i alegries de les seves penes si ell els havia entristit? Per això va decidir escriure'ls una carta que portava tota la seva autoritat apostòlica, escrita amb termes molt durs perquè produís un resultat corrector, tal com desitjava Pau.
1.2. Els ha escrit amb el cor (vv.3-4). Era necessari que els entristís dient-los la veritat en amor, el qual era gran per ells. Això li produïa molta tribulació i angoixa, regat amb quantioses llàgrimes, la qual cosa en boca de Pau, un home fort i decidit, és un signe del seu immens dolor. Pau mostra la seva saviesa a tractar les situacions susceptibles, en una combinació de fermesa, amor i prudència. Com va dir Calvino: “és propi d'un veritable pastor plorar ell mateix abans de provocar les llàgrimes dels altres, sofrir en silenci en les seves reflexions abans de manifestar la seva indignació, retenir per a si mateix més dolor que el que fa sentir a uns altres”.

2. La seva sensibilitat per a perdonar (vv.5-11)
La problemàtica que reflecteix aquesta porció a l'església de Corint, era deguda a la mordacitat d'un membre de la congregació que havia afrontat a Pau i dirigit un moviment d'oposició contra ell. Pel que podem conèixer, la carta “severa” va fer reaccionar a la congregació sobre l'error i el mal que havien fet, en romandre passius davant un esdeveniment tan greu. D'aquí ve que, adonant-se d'això van posar a la feina i van castigar amb rigor a l'ofensor, probablement en públic, el qual es va sentir humiliat i trist (vv.5-6).

2.1. En un acte d'amor (vv. 7-9). Ocorre que, a l'església, quan es disciplina a algú o se li corregeix per qüestions d'enemistat personal, pot produir-se un efecte contrari al buscat i llavors la persona que ha comès l'ofensa es pot sentir rebutjada per la comunitat i pertorbada en el fons del seu cor de manera que té el perill d'enfonsar-se espiritualment. Aquest era el risc que corria aquell que havia ofès a Pau i, per tant, havien d'evitar que ocorregués això. L'església de Corint, havia actuat correctament castigant el que va injuriar a Pau, però això no era tot el que podien fer, perquè al cap i a l'últim era el seu germà en Crist i, abans de res ha de prevaler la finalitat de la correcció que és la restauració del germà que ha pecat. Ara, era el moment de manifestar la seva compassió. Havia estat suficient el càstig que va imposar la majoria, de manera que en aquell moment el que corresponia fer era perdonar-li i consolar-li perquè no sigui consumit per l'excessiva tristesa (v.7). El terme literal grec és molt expressiu: “no sigui engolit o xarrupat”. Aquell home s'havia penedit i corria el risc de caure en la desmoralització, però ara el que han de fer és perdonar-li i consolar-li. Havien de donar-li una prova del seu amor per ell perdonant-li, o com diu J.M. Martínez, “sobre aquest germà s'havia de vessar el bàlsam de l'amor”. Si ells havien obeït quan Pau els va escriure perquè disciplinessin al germà que li havia ofès a ell i a tota la congregació, esperava així mateix ara la seva completa obediència de perdonar-lo amb amor (v.9). Aquest amor, és l'amor benvolent, és a dir, un acte de perdó sense noses buscant el seu benestar espiritual.
2.2. En reciprocitat del perdó concedit (vv.10-11).Pau, no sols els insta a perdonar al germà ofensor, sinó que de manera recíproca al perdó atorgat per l'església, ell també li concedia el seu perdó. Per a ser conseqüent, la qual cosa ell exigia als altres, havia de complir-ho també, tret que fos un hipòcrita. És més, abans que ells ho fessin, ell ja li havia perdonat per un doble motiu, per amor d'ells als quals havia de donar exemple i buscar el seu bé espiritual; per obrar en la presència de Crist. Encara hi ha un tercer motiu, si no se seguia aquest tipus de conducta, donarien a Satanàs un avantatge sobre ells, en canvi actuant com els indicava obtindrien una victòria completa sobre el maligne, el qual és incansable en les seves maquinacions contra el poble de Déu.

Conclusió

Les Escriptures són per a nosaltres el fonament on ha de descansar la nostra fe, com també la guia per a saber conduir-nos com a veritables fills de Déu. La història de l'església ens ensenya que el diable ha obtingut la seva victòria moltes vegades sobre els creients per no seguir aquests senzills principis de conducta personal en relació amb els altres germans i no entendre que el perdó és un acte d'amor per al bé del proïsme. A les esglésies, la gelosia, les picabaralles, les xafarderies, la hipocresia i tot tipus de carnalitat han causat enemistats i molt dolor. A més, tot això que no prové de Déu, sinó del món, desacredita el testimoniatge cristià. Els membres de les esglésies locals, no sols els ancians o pastors, hem d'aprendre la magistral lliçó que ens dóna en aquest passatge l'apòstol Pau i l'església de Corint, en el delicat problema que van haver de resoldre.