Segueix l'apòstol avançant en la conclusió dels principis que han de moure als creients a ser generosos a donar per a benedicció dels quals reben els dons. Continua sent present el pensament expressat amb anterioritat, de la llei de la sembra i la sega, així com la gràcia de la generositat de donar voluntàriament amb alegria com un es va proposar en la seva ment.
1. El poder de Déu ens mou a donar en abundància (v.8-9)
Déu és poderós, amb referència a dos aspectes que vol que hi hagi abundància:
1.1. Per a suplir les nostres necessitats (v.8a). Déu és el que fa que nosaltres puguem ser satisfets de benediccions, que aquí s'expressa com abundar en tota gràcia, en el sentit que és Déu el que ens afavoreix perquè de manera sobirana ha decidit fer-ho. Això no significa, com diu l'herètica teologia de la prosperitat que pel fet de ser creients Déu té l'obligació de beneir-nos econòmicament, sinó que el fer pertany a la seva voluntat i no a la nostra. Fixem-nos que l'objectiu del Senyor és que tinguem tot prou, no que siguem multimilionaris. Aquesta manera de pensar d'un corrent neopentecostal se centra en l'home i el seu benestar i transforma a Déu en un poder al nostre servei, a l'església en un supermercat de la fe i la religió en un fenomen utilitarista que s'assembla al “somni americà”.
1.2. Per a suplir les necessitats del proïsme (v.8b, 9). És a dir, abundar en tota bona obra. Per a formular aquest pensament l'apòstol de recolza en el salm 112:9, encara que també ha de tenir-se en compte el v. 3 del salm. Si fem una comparació del nostre text amb el salm, perquè al cap i a l'últim la Bíblia es complementa en totes les seves parts, arribarem a la conclusió que Déu concedeix als seus fills els mitjans apropiats perquè puguin donar als pobres en la seva necessitat. Aquesta manera d'actuar del creient és pròpia d'una persona justa, és a dir, actua en justícia i aquesta roman per sempre. La justícia és la qualitat moral més elevada i digna de la persona. La lliçó del salm repetida en aquest context, emfatitza la vocació que el creient té de compartir alguna cosa o molt del que ha rebut del Senyor per als menys afavorits. Quan s'acosta Nadal, gairebé tothom se sent generós i participa en les campanyes de recollida d'aliments i donatius. Però no és aquest l'esperit del nostre text, sinó que sempre ha d'haver-hi una disposició per a fer bones obres i una d'elles és donar als pobres. El que els corintis i nosaltres posseïm és don de Déu i del que Déu ens ha donat podem aportar per al bé d'uns altres com emfatitza el versicle següent.
2. La provisió divina és la base de l'abundància (vv.10-11)
S'entén per provisió, un terme que deriva del llatí providentia, que significa "previsió". La paraula és usada per a expressar la idea bíblica de "la saviesa i el poder que Déu contínuament exerceix en la preservació i govern del món, pels fins que es va proposar aconseguir". "La provisió tracta del suport de Déu, cura i supervisió de tota la creació, des del moment de la primera creació fins a tot el futur en l'eternitat". Per tant, el concepte de la provisió, és oposat al deisme, el qual assevera el desinterès de Déu en el món i al panteisme que confon al Creador amb la creació; a més és el pol oposat de la "sort" o "casualitat", que veu els esdeveniments del món com a incontrolables i sense cap element de propòsit benvolent.
2.1. Déu proveeix de llavor i de pa. (v.10). Aquest és un exemple del que significa la provisió divina, quan proveeix del fonamental per a poder menjar. No sols això sinó que a més hi ha una promesa de benedicció de part de Déu. L'apòstol, es basa en Is. 55:10, quan declara que Déu després d'haver donat la llavor al sembrador, la fa germinar i fructificar per al seu aliment i per a sembrar novament, multiplicarà de la mateixa manera la sembra de la beneficència cristiana de l'església perquè produeixi els fruits de la nostra justícia, de manera que augmenti mostra aportació per als desfavorits.
2.2. Conseqüències de l'obrar just (v.11). El fruit de la nostra generositat és que nosaltres som els més afavorits, o enriquits amb un objectiu, per a tota liberalitat, terme que significa simplicitat manifestada en un donar generós. En aquest context el significat és que els pobres de Jerusalem que serien els receptors que es beneficiarien de la benevolència generosa dels macedonis i dels corintis, donarien gràcies a Déu per haver-los proveït d'aquella ajuda rebuda a través dels seus germans gentiles.la conseqüència directa del nostre obrar és que produeix acció de gràcies a Déu en els quals reben la nostra ofrena generosa. D'aquí la importància que té l'acció de gràcies, perquè és més que ser agraïts ja que motiva l'oració a Déu i forma part de la lloança que li donem.
3. Els efectes de la liberalitat cristiana (vv.12-15)
3.1. La ministració d'aquest servei (v.12). L'apòstol reitera el mateix pensament que li ha conduït a dir que satisfets de riquesa es pot repartir amb una total liberalitat que redunda en accions de gràcies, però afegeix alguna cosa més que col·loca l'ofrena generosa a un nivell superior. El terme traduït per ministració és diakonía que aquí té el sentit d'alleujar les necessitats d'algú suplint coses indispensables per a la vida. I servei és la traducció d'un terme que literalment és litúrgia i està pres del servei sacrificial de els sacerdots i levites sota la llei, utilitzat per Pau com a metàfora del deure de les esglésies de servir amb els béns materials per als pobres. És a dir, ho eleva al nivell de culte.
3.2. La glorificació de Déu (v.13). Aquesta lloança a Déu és elevada per aquells que rebrien la generosa ofrena que és una resposta d'obediència a l'evangeli de Crist dels dadors. Potser els cristians jueus podrien tenir alguna reticència a rebre l'ajuda dels gentils, però aquesta es dissiparia en adonar-se de la seva generosa contribució i fomentaria la comunió entre els uns i els altres.
3.3. L'estímul a l'oració (vv.14-15). A més de l'acció de gràcies a Déu i als dadors, també motivaria als receptors a sentir-se més units a les esglésies en amor i a orar pels creients perquè veuran en això una gran manifestació de la gràcia de Déu en els corintis i els altres. Destaca, doncs, l'oració intercessora sempre de gran benedicció, tant pel qual ora com pel que és objecte de l'oració. En aquest punt, l'apòstol de manera exultant eleva una oració de gratitud a Déu. Aquí, el do inefable és la gràcia de Déu que produeix la generositat en els creients. Però alguns comentaristes veuen també el do de Crist, que en fer-se Home expressa el suprem despreniment de Déu en lliurar al seu Fill per nosaltres.
Conclusió
El nostre Déu té poder per a satisfer-nos de benediccions i no sols per al nostre gaudi, sinó per a suplir les necessitats dels més desfavorits. En la seva provisió, el Senyor ens dóna l'indispensable.
