En l'exposició anterior considerem la col·laboració amb Déu, tenir un ministeri incorruptible i sofert, i els recursos que Déu ens donat per a exercir el ministeri cristià. En aquesta porció Pau continua tractant aspectes de l'aquest servei, de la seva relació amb l'església i sobre la santedat pràctica.
1. La cara i creu del ministeri cristià (vv.8-10)
1.1. Aparença i realitat (v.8). Per als quals s'oposaven al ministeri de l'apòstol, el que feia era una deshonra als seus ulls i mala fama, però això era només aparent, perquè formava part de la calúmnia amb què li injuriaven i al seu ministeri. A vegades el ministeri que exerceix un serf de Déu no és apreciat pels creients i el que és pitjor és deshonrat amb infàmies que afecten tant el ministre com a l'obra que està fent. Però el que importa és la realitat, que per a Déu es concreta en l'honra i la bona fama. Deia un serf del Senyor que els ancians són com una estora en la qual tots es netegen les soles de les sabates i quan està bruta i vella la tiren a les escombraries. Per a alguns, l'apòstol i els seus col·laboradors eren uns enganadores, quan en realitat eren veraces. Uns ens enalteixen i altres ens menyspreen; uns ens difamen i altres ens lloen: ens consideren impostors, sent així que proclamem la veritat (BLP).
1.2. Desprestigi del ministeri (v.9-10). Amb el propòsit de menyscabar el seu ministeri, els detractors deien que Pau i els seus col·laboradors eren com desconeguts, castigats, moribunds, tant moralment com físicament. Per aquest motiu, formaven un grup de persones tristes i pobres que no tenien res. No obstant això, l'apòstol replica que era tot el contrari, perquè eren ministres ben coneguts en haver desenvolupat una labor intensa d'extensió de l'evangeli, la qual cosa demostrava que estaven molt vius i encara que els castigaven no els havia aconseguit la mort. Els imaginaven tristos i estaven sempre alegres, semblaven pobres i enriquien a molts. Feien l'efecte de no tenir res i ho tenien tot. Quantes paradoxes! Quan succeeix això, es ressent l'obra de Déu i no hi ha benedicció.
2. El descàrrec de Pau (vv.11-13)
Com tradueix la Paraula: acabo d'esplaiar-me amb vosaltres, corintis, i és com si el meu cor se m'hagués eixamplat. L'anterior era l'expressió d'una absoluta sinceritat en què l'apòstol ha dit tot el que portava dins i necessitava tirar-lo per a fer-los veure que estaven errats.
2.1. Esplaiant-se amb amor (vv.11-12). Encara que s'ha expressat sense noses, ho ha fet amb amor. Ha obert la seva boca amb tota llibertat, perquè com l'església tenia desconfiança cap a ell i els seus col·laboradors havia de parlar amb tota claredat. El seu cor s'havia eixamplat perquè en ell cabien tots els membres de l'església, fins i tot aquells que eren els seus calumniadors. Ens queixem del mal exemple que donen els polítics, però a les esglésies també es donen situacions que els emulen, perquè el que li va ocórrer a Pau s'ha repetit sovint. Si hi havia alguna estretor, aquesta es trobava en la ment d'ells. J.M. Martínez, li crida a això “estenosi espiritual”. L'estenosi, en medicina és l'estrenyiment d'un orifici o conducte corporal. A l'església és el que els ocorre a aquells que accepten idees i judicis sense reflexió, que els mouen a sentir antipatia cap a altres germans, amb entossudiment mental. Un cor que pateix aquest mal, limita la seva capacitat d'estimar i com és tan estret es queda sense lloc per a pensaments bons i s'exposa a caure en l'avarícia, la malvolença, la suspicàcia i la irritació. Tot això és un atemptat contra l'amor fraternal i la comunió cristiana.
2.2. Una cridada a eixamplar el cor (v.13). L'apòstol no vol que caiguin en l'escanyament de la ment i per això els crida que corresponguin amb el mateix amor que ell ha tingut per ells. I ho fa amb la tendresa d'un pare cap als seus fills i no amb un accent autoritatiu encara que podia fer-ho per la seva autoritat apostòlica. En situacions com la que hem vist, és millor usar un llenguatge suau que voler imposar-se apel·lant a la seva autoritat. A vegades es poden solucionar millor els problemes amb mel que amb fel.
3. La desaprovació dels jous desiguals (vv. 14-18)
De manera inesperada, l'apòstol introdueix un nou tema en la seva carta que no guarda relació amb l'anterior. En realitat, l'argument segueix a partir de 7:2, sent la porción6:14 a 7:1, un parèntesi d'un text per a passar a un altre assumpte i després reprendre el que havia deixat.
3.1. Una anomenada a no unir-se amb incrèduls (vv. 14-15). L'advertiment és a no unir-se “en jou”, una expressió molt vívida i suggeridora presa de la vida del camp. Perquè dos bous units en un jou han de tenir un objectiu comú en tot el que fan, de manera que en el cristià es crea una incompatibilitat amb l'incrèdul perquè tots dos no tenen el mateix sentir ni la mateixa visió del món. La justícia no pot associar-se amb la injustícia en una companyonia mútua. De la mateixa manera la llum no pot tenir comunió amb les tenebres. Crist i Satanàs no poden cooperar mai. No és que el cristià no pugui relacionar-se amb no creients, perquè seria antisocial i tampoc podria predicar-los l'evangeli; el que fa Pau és advertir dels perills morals i espirituals d'associar-se amb persones no creients. L'exemple, més clar són les unions conjugals, és a dir, viure sota el mateix jou un cristià convertit i un no creient, com tampoc associar-se en una empresa amb algú que no té la mateixa fe.
3.2. Una anomenada a la santedat (vv.16-18). Era evident que no podia haver-hi cap acord entre el temple de Déu i els ídols. La història d'Israel era un cúmul de despropòsits en aquest sentit, arribant al súmmum d'introduir imatges d'ídols en el temple, la conseqüència del qual va ser que Déu els va castigar amb la captivitat. Així mateix, l'església és el temple del Déu vivent i aquest poble ha de ser sant apartant-se de tota contaminació perquè Déu habiti enmig d'aquest poble. Pau basa el seu argument en un text bíblic (Is. 52:11). Aquesta relació amb Déu demanda una sortida de l'àmbit mundà perquè estem en l'esfera del regne (Ap.18:4). Només així es compleix la promesa de tenir a Déu per Pare i ser fills i filles del Déu Totpoderós.
Conclusió. 7:1, ve a ser una aplicació pràctica a manera de resum de l'exposat. Així que, és una apel·lació conseqüent amb el que s'ha dit. Com tenim tals promeses, el que necessitem és netejar-nos de tot quant contamini el cos i l'esperit i realitzem plenament la nostra consagració al Senyor vivint en el temor de Déu. D'aquesta manera la totalitat del nostre ser ha d'estar disposada per al servir al Senyor.
