El v. 12 sembla que no tingui relació directa amb el context precedent, sinó que a partir d'aquest v., fins al final de l'epístola, tenim una sèrie de preceptes sense connexió lògica entre si. Per això, aquestes instruccions les hem de veure a la llum de la grandesa de Déu, els atributs del qual són la justícia, la immutabilitat i la fidelitat. El que diu Jaume aquí és un ressò de l'ensenyament de Jesús sobre la justícia al sermó de la muntanya (Mt. 5:34-35). No es tracta del jurament com a fórmula en les relacions privades, sinó que Jaume insta al deure de dir la veritat o parlar amb veracitat. Amb una afirmació n'hi ha prou. El cristià no necessita jurar per res gran per donar suport al que diu, amb un sí o un no n'hi ha prou.

1. Els estats dànim i la malaltia (vv. 13-16)

1.1. El valor de l'oració (v.13). Tot tipus de patiment o de goig a la vida del cristià s'ha de transformar en oració o en càntic. Les emocions que expressen els nostres sentiments poden arribar a convertir-se en un perill perquè l'enemic les pot prendre i fer-nos caure. La pregària i la lloança són les nostres armes per defensar-nos dels seus atacs.

1.2. Fortalesa en temps d'aflicció (vv.14-15). El malalt pot cridar els ancians de l'església perquè preguin per ell, ja que forma part del seu ministeri (Ac 6:4). Aquestes oracions poden acompanyar-se de la unció amb oli al nom del Senyor. No es diu res del do de sanitats, ni que l'oli actuï de manera miraculosa, encara que en aquella època podia tenir propietats medicinals, però simbòlicament al·ludeix a l'Esperit Sant. Jaume fa referència a un aspecte de la malaltia, aquella que té el seu origen en el pecat. Aquesta relació entre malaltia i pecat és també present al ministeri de Jesús (Mt. 9:2). No obstant això, en altres casos no és així (Jn. 9:2-3).

1.3. La confessió mútua v.16). No ho podem separar dels vv. precedents, doncs hem de confessar els nostres pecats (erròniament, el catolicisme es basa en aquest v. per a la confessió auricular). El terme pecats, el significat del qual és errar el blanc, però és més que això: és el terme més inclusiu de distorsió moral. Es tracta del principi o font de lacció o un element intern daccions. El verb expressa l'acció de pecar principalment contra Déu i els uns contra els altres i per això hem de pregar els uns pels altres en fraternal comunió, ja que serà el mitjà d'atacar el mal a l'origen i per obtenir la sanitat. Aquest v. és conseqüència dels vv. 14-15, com ho demostra la partícula conclusiva doncs (per això a la NVI, omesa RVR) que està a l'original. La pregària i la unció tenen la finalitat de curar i restaurar, no de preparar la mort, com fa el catolicisme que l'ha convertit en el sagrament de l'extremunció. La pregària eficaç del just pot molt, amb l'exemple d'Elies. La petició d'Elies va consistir en la súplica a Déu que exercira el seu judici sobre Israel amb la intenció que servís per fer tornar el poble de la idolatria on havia caigut, seguint els baals. Aquest judici consistia a castigar-los amb una sequera que va durar tres anys i mig. Després va pregar de nou i va tornar a ploure. El problema que tenim aquí és que al llibre dels Reis no s'esmenta la doble oració d'Elies (1R.17:1; 18:41-46). En aquest llibre només es nomena que no hi haurà pluja en els propers anys i després plouria. Tampoc no es diu el temps precís de la sequera, només que el tercer any Déu li va anunciar que plouria. Com sabia en Jaume aquestes coses? Segurament, ho va prendre de la tradició, del llibre apòcrif Eclesiàstic 48:3.

Conclusió. (vv. 19-20) Al v. 19 falta meus després de germans, ja que és a l'original, ia la NVI. Extraviar-se de la veritat, no és cometre una falta aïllada, sinó una actitud pertinaç en contra de la veritat, és a dir, de la paraula, tant pel que fa a pensar com a actuar (1:18). Hem nascut per la paraula de debò, l'evangeli. Per això si algú el fa tornar del seu error, cosa que ens porta a pensar en l'heretgia, ha de saber que ha salvat una ànima de la mort. En lloc de sàpiga ha de ser sapigueu, havent-se traduït així per adequar-ho a “algun”, però literalment és algú, sapigueu és un imperatiu plural perquè es dirigeix ​​a tots, germans meus. Serà usat per Déu per portar l'extraviat de nou al camí veritable. Amb això hauria aconseguit salvar-lo de la mort. En quin sentit hem d'entendre “mort” aquí? Si diem que és la mort espiritual estaríem contradient la doctrina bíblica de la seguretat de la salvació o la perseverança dels sants. Per tant, fa referència a la mort física d'acord amb 1 Jn. 5:16-18; 1 Co. 11:30-32. Els pecats són coberts per Déu, és a dir, perdonats.