Jaume continua amb el tema de la conducta i l'ajuda social a les persones més necessitades. En lloc de considerar-les pel que eren, persones, es fixaven en allò que tenien i estaven obrant malament.

1. Condemna de la parcialitat (vv.1-4)

El pecat de l'accepció de persones o parcialitat que ha estat vigent al llarg de la història i avui dia, hem d'afegir, no només als que per la roba són un signe extern de riquesa, sinó també als famosos, als quals per ser-ho, els encimbem (futbolistes, cantants, actors, televangelistes, etc.). Com tradueix la NVI: germans meus, la fe que teniu en el nostre Senyor Jesucrist no ha de donar lloc als favoritismes.

2. Els pobres del món (vv.5-9)

El v. 5 necessita una explicació addicional sobre l'elecció dels pobres ja que ha donat lloc a la “teologia de l'alliberament” amb la famosa frase “l'opció pels pobres”. Jaume comença amb una expressió que ja hem vist repetida en altres contextos, però amb un to emfàtic per assenyalar la importància del que dirà a continuació que té per objecte mostrar la contradicció entre la conducta i la fe. Déu ha triat el pobre i vosaltres el deshonreu amb episodis com els descrits als vv. 2-4. Ara bé, Déu ha elegit els pobres, no perquè siguin pobres, no per ser rics en fe i encara menys perquè fossin hereus del regne ja que això és una conseqüència d'haver rebut la salvació.

2.1. Com els ha escollit Déu? Com a tots els altres d'acord amb la seva voluntat, és a dir, sobiranament per pura gràcia (1:18). De manera paral·lela els ha elegit, com ha fet amb tots els elegits, del vil del món (1 Co. 1:28). La seva pobresa, doncs, no és una condició meritòria per a l'elecció, ja que aquesta és sempre de pura gràcia. El sentiment de necessitat i misèria fa que el pobre, a diferència del ric, respongui amb més afany a l'acció de l'Esperit ia la recepció de la gràcia de Déu que és qui l'enriquirà espiritualment. Els fa cercar el regne del cel que serà per a ells una compensació als sofriments a la terra (2 Co. 4:17-18). Literalment, la frase no ha elegit Déu els pobres d'aquest món és traduïda a la NVI: no ha escollit Déu els qui són pobres segons el món? Té el sentit de pobres en béns d'aquest món, perquè el món mira sempre allò extern, allò que es té, no allò que un és en harmonia amb el menyspreu als que entren a la congregació, terme aquest que a l'original és sinagoga.

2.2. L'actitud dels rics (vv.6-7). Jaume explicarà més endavant en què consistia l'opressió dels rics (5:4). Per què els arrossegaven als tribunals? Per tot això, entenem que es tractava d'una persecució de tipus religiós. Curiosament, aquest tipus de persecució es va estar donant a Mèxic fa temps, quan els hisendats perseguien els evangèlics de Chiapas, la majoria indígenes, per apoderar-se de les seves terres, amb l'ajuda del clergat catòlic de la regió i les autoritats feien els ulls grossos. La blasfèmia del bon nom és el de Crist que ha estat invocat sobre els cristians, és a dir, rebutjaven i maleïen el nom del Senyor. Aquests rics eren jueus incrèduls, potser atrets durant un temps per l'evangeli, però s'havien convertit en els seus enemics.

2.3. El pecat de la discriminació (vv.8-9). Els destinataris d'aquesta epístola intentaven justificar la seva actitud discriminatòria a favor dels rics emparant-se en el manament de l'amor al proïsme. Jaume els concedeix que en si la seva acció és lloable, però els recorda que aquest mateix manament és pervertit per ells en rebre el pobre de manera desconsiderada. La llei sobirana que domina totes les altres és segons l'Escriptura perquè hi és escrit (Lv. 19:18). D'aquesta manera, Jaume considera que la conducta que aquí censura és una transgressió de la llei de manera directa, de la llei de l'amor al proïsme com un ressò dels vv. precedents de Lv. 19:13-18. Després continua fent aplicacions amb el tema de la llei.

Conclusió. L'assumpte de la discriminació és sempre present a l'església, ja sigui amb raó, o simplement per enveja o per suposició. De tota manera, el principi d'estimar el proïsme com a nosaltres mateixos s'ha d'imposar. Aquest ensenyament ens va deixar Jesús, no només els apòstols, sinó els cristians de tots els temps. El ric ha de tenir en compte que si ho és, ha estat per una benedicció divina i com diu Pau: perquè hagi de compartir amb qui pateix necessitat (Ef. 4:28).