Les coses secretes pertanyen al Senyor, el nostre Déu, però les revelades són per a nosaltres i per als nostres fills per sempre, a fi que posem en pràctica totes les paraules d’aquesta llei. (Dt.29:29). Quina profunditat tenen la generositat, la saviesa i el coneixement de Déu! Que en són d'inescrutables, les seves decisions, i d'inexplorables, els seus camins! Qui ha conegut mai la ment del Senyor? I qui ha estat mai el seu conseller? O bé, qui s'ha avançat mai a deixar-li res perquè li ho hagi de tornar? Ell és l'origen, el mitjà i el terme de l'univers. A ell sigui la glòria pels segles. Amén. (Ro. 11:33-36).

I. LA TRINITAT A LA BÍBLIA

Quan ens disposem a examinar aquesta doctrina a la Bíblia, hem de descalçar els nostres peus perquè trepitgem terra santa (Ex. 3:5). A banda de la revelació divina és impossible penetrar en el coneixement de Déu, però a ell li ha complagut revelar-nos aquelles coses que ens està permès saber-ne. Amb tot, comprendre l'existència i els camins de Déu és un exercici impossible quan pertanyen al secret d'ell, i per això ens hem de limitar a la seva revelació i no especular. Com va escriure José Grau: “La Revelació no tan sols és comunicació de la veritat, sinó comunicació del poder salvador de Déu. Per tant, no tendeix únicament a impartir coneixement, sinó gràcia, no només busca la instrucció de la ment, sinó la salvació de l'home” (1). La doctrina bíblica de la Trinitat ha estat qüestionada al llarg de la història perquè s'ha intentat definir-la racionalment prescindint de les dades que ens aporten les Escriptures. En el judaisme, s'ha subratllat fortament la unitat de Déu i això es va introduir a l'església cristiana, de manera que les distincions personals de la Divinitat van ser eliminades, quan tant en l'AT com en el NT les diferenciacions són presents en força passatges.

1. El seu ensenyament a l'AT.

Des del principi insistim que es tracta d'una doctrina revelada. Alguns pares de la Església, que van prescindir del fet que la revelació és progressiva, van fer la impressió que era una doctrina completament revelada a l'AT. D'altra banda, alguns teòlegs pensaven que a l'AT no hi havia aquesta doctrina. Tots dos extrems estaven equivocats. L'AT no té un ensenyament complet de la Trinitat, però sí que hi ha prou referències a ella. És important reconèixer que no l'hem de contemplar com una cosa teòrica, sinó pràctica i viva que es relaciona amb les obres de la creació i de la providència, però sobretot amb l'obra de la redempció. El que és fonamental d'aquesta doctrina no és en l'especulació filosòfica, sinó en els fets de Déu. I a mesura que Déu ha avançat en la seva revelació la claredat ha augmentat, especialment a partir del moment de l'encarnació del Fill de Déu i del vessament de l'Esperit Sant.

• 1.1. La forma plural (Gn. 1:26; 11:7). Certs erudits han volgut veure una referència al plural Elohim i en els verbs fem i descendim. Però en tots dos casos, tot i admetre això, no es tractaria d'una primera informació trinitària, sinó una de pluralitat de persones. Tot i això, estic convençut que es tracta d'un plural majestàtic, com quan el rei o el Papa parlen de si mateixos usant el “nos” per indicar sobirania i majestat.
• 1.2. L'Àngel de Yahweh (Gn. 16:7-13; 18:1-21; 19:1-28; Mal. 3:1). Es tracta d'una teofania en què Yahweh es presenta en aparença humana i que identifiquem amb el Fill de Déu, ja que per una banda hi ha identificació entre l'Àngel de Yahweh i Yahweh i per una altra distinció. Tenim, doncs, en aquests textos la presència de dues persones divines, encara no veiem la Trinitat completa en un sol passatge.
• 1.3. La personificació de la saviesa de Déu (Pr. 8:22-31). Com al punt anterior, veiem dues persones, Yahweh i la seva saviesa que identifiquem amb el Logos o Verb etern, obrant en la creació, però que alhora es distingeix de Yahweh.
• 1.4. El nom de la tercera persona de la Trinitat. El terme hebreu per mitjà del qual es designa és Ruah que equival al grec pneuma i tots dos deriven d’arrels que el seu significat és “respirar” i per això també es pot traduir per “alè” o “vent”. A l'AT, generalment s'empra només el terme “Esperit” sense esmentar cap qualitat, o testifica de l'Esperit de Yahweh o de l'Esperit del Senyor (Is.63:14) i l'expressió “Sant Esperit” s'usa únicament en dos textos (Sal . 51:11 Is.63:10-11), mentre que al NT, Esperit Sant s'ha convertit en una designació molt comuna per a la tercera persona de la Trinitat.
• 1.5. L'Esperit Sant a la creació. No hi ha cap text a la Bíblia que ens digui explícitament que l'Esperit Sant és una persona, però tant la seva naturalesa com les seves accions són pròpies d'una persona, diferent del Pare i del Fill que intervé totes les obres de Déu.
• 1.5.1. En la creació de la terra (Gn. 1:2). Si en el primer verset Déu és el Creador en sentit absolut que fa sorgir les coses del no-res, al v. 2 l'Esperit es movia sobre la superfície de les aigües, una bella imatge que ens transmet la idea de la seva cura i vigilància en tot el procés de la creació.
• 1.5.2. En la creació de l'home (Job 33:4, Gn. 2:7). Observem com en Job es prenen els termes “Esperit” i “bufa” com a sinònims i, d'altra banda, el buf de Déu és el que dóna vida: el cos procedeix de la terra, però la vida ve de Déu. Amb anterioritat, Job s'havia queixat de la seva inferioritat si s'havia d'enfrontar al Totpoderós (9:32), però ara té davant seu un home igual que ell, que havia estat creat per Déu i que podia respondre-li en igualtat de condicions i això el tranquil·litzaria davant del jove Eliú.
• 1.5.3. En la creació i conservació de les criatures (Sal. 104:30). La providència de Déu abasta tota la seva creació. Tots els éssers vius depèn del seu Creador i Sustentador. Aquesta acció divina s'atribueix a l'Esperit que és enviat per qui? Pel Pare. El secret de la vida és a l'Esperit, com va ressaltar Pau a l'Areòpag: perquè en ell vivim, ens movem i som (Ac 17:28). A la llum d'aquests textos, l'Esperit de Déu no és un simple vent gosat, sinó un ésser personal, diferent del Pare i el Fill que obra clarament en tota la creació.
• 1.6. L'Esperit Sant a la redempció. A la Bíblia, el concepte de redempció es refereix a l'alliberament per mitjà del pagament d'un rescat i pot ser quelcom individual o col·lectiu, és a dir, el poble de Déu. Israel, esclavitzat a Egipte, és alliberat per Yahweh, Déu el Pare, que anticipava l'alliberament que un dia faria el Messies o Crist, Déu el Fill fet Home a favor de tota la humanitat, però només serien rescatats aquells que hi creguessin, és a dir, els elegits des d'abans de la fundació del món. Entenem bé la posició que ocupen el Pare i el Fill a la redempció, però,
• 1.6.1. Quin és el lloc de l'Esperit Sant a la redempció? (Is. 63:7-14). En aquest passatge, el profeta fa memòria de les misericòrdies de Yahweh, en referència a l'èxode d'Egipte quan Israel va ser redimit pel Senyor i per tres vegades esmenta l'Esperit Sant, dues de manera excepcional. En primer lloc (11b), el Senyor va posar enmig del seu poble el seu Sant Esperit quant els va redimir, com també va fer amb l'Església redimida per Crist. En segon lloc, quan aquest poble es va rebel·lar, l'Esperit Sant es va enutjar amb ells i se'ls va tornar enemic i van ser castigats, però no rebutjats (10); i en tercer lloc, l'Esperit de Yahweh els va pasturar, és a dir els va governar guiant-los per fer-se un nom gloriós (14). Avui també l'Església és governada per l'Esperit a través de la Paraula. Aquest passatge és útil per corregir la nostra tendència de prescindir de l'Esperit Sant en relació amb la redempció i de la mateixa manera que els israelites van fer enutjar el seu Sant Esperit per la seva rebel·lia, Pau ens diu als creients que no hem de contristar l'Esperit Sant de Déu (Ef. 4:30).
• 1.7.L'Esperit Sant a la restauració. De la mateixa manera que passa amb la redempció, la restauració també pot ser individual o col·lectiva i a l'AT trobem totes dues coses en què l'Esperit Sant està involucrat.
• 1.7.1. La restauració individual (Sal. 51:11-12). El salmista David havia pecat i tenia necessitat de ser rentat i purificat. Només d'aquesta manera tornaria a tenir alegria. Però no n'hi ha prou amb el perdó que esborra la culpa, calia una renovació molt més profunda, necessitava una nova “creació” espiritual (10). I això només ho pot fer Déu. David demana que l'Esperit Sant no sigui retirat, no que pugui perdre la salvació, sinó la unció de l'Esperit que havia rebut per poder exercir com a rei.
• 1.7.2. La restauració col·lectiva (Ez. 37:1, 9,14, 39:28-29). El profeta és pres per Yahweh i transportat a l'Esperit, perquè contemplés una vall d'ossos secs escampats com les restes d'un exèrcit de morts calcinats pel sol que simbolitzen la casa d'Israel. El profeta rep l'ordre de Yahweh de profetitzar sobre els ossos. A més, a la paraula s'uneix l'acció de l'Esperit que bufa dels quatre punts cardinals, un modisme per indicar-ne la procedència. Per l'acció de la paraula de Yahweh, els ossos comencen a unir-se, però els mancava vida. Per això caldria l'acció de l'Esperit perquè recobressin la vida
.
• 1.8. Les obres de l'Esperit Sant A més de tot allò esmentat, se cita també la seva activitat donant els dons de saviesa i intel·ligència, en tota ciència i en tot art (Éx. 31:2-5). Així mateix, l'Esperit és el que uneix els sacerdots (Ex. 28:41), els reis (1R. 1:34) i els profetes (1R. 19:16). Encara que no s'esmenti explícitament a l'Esperit, l'oli de la unció el simbolitza. Tenim també la promesa que l'Esperit seria vessat en els darrers temps (Jl. 3:1-5; 2:28-32 en altres versions).
• 1.9. L'explicitació trinitària en els profetes (Is. 48:16; 61:1; 63:9-10; Zac.3:2). En aquests textos Yahweh o el Messies en altres casos, pren la paraula i esmenta Yahweh i l'Esperit. Al text de Zacaries, només hi apareixen dues persones. Com ja hem assenyalat aquesta part de la revelació anticipa el que de manera més àmplia el NT s'encarregarà de mostrar.

2. El seu ensenyament al NT

Quan considerem el NT, observem que en la culminació de la revelació les distincions entre les persones de la Deïtat, és molt més clara, cosa que és evident tenim en compte que la revelació de Déu és progressiva fins a assolir un clímax. Si en el AT, Yahweh és presentat com a redemptor i salvador del seu poble (Sal. 19:14, 78:35,106:21; Is. 41:14, 43:3, 11,14; 47:4; 49:7,26 ; 60:16, 59:20; Os. ; G. 3:13; I de la mateixa manera podríem anar veient com el que es diu de Yahweh que mora enmig del seu poble (Sal. 74:2; Is. 8:18; Ez. 43:7-9), al NT és l'Esperit Sant que habita a l'Església (Ro. 8:9,11; 1 Co. 3:16; Ef. 2:22), D'altra banda, el NT ensenya que Déu el Pare envia el seu Fill al món (Jn. 3:16; Gà. 4:4) i un cop feta l'obra expiatòria del Fill fet Home, el Pare i el Fill envien a l'Esperit Sant (Jn. 14:26; 15:26). Un examen a fons d'aquests textos ens ensenya que les tres persones se'n distingeixen una d'una altra com a persona, i cadascuna és Déu en la seva essència o naturalesa.

• 2.1. Evidències de l’existència trinitària de Déu. Els textos més rellevants són:
• 2.1.1. Al baptisme de Jesús (Mt. 3:16-17). Déu el Pare és qui parla des dels cels del seu Fill i l'Esperit Sant baixa de forma simbòlica (com colom), emprant un símil que expressa el seu descens, sobre Jesús.
• 2.1.2. A la gran comissió (Mt. 28:19). Conté el manament de batejar en el nom (singular) de les tres persones, cosa que ens porta a la conclusió que hi ha un sol nom (Yahweh) comú a tres persones perfectament diferents pels tres articles determinats i la repetició de la conjunció “i”. La preposició eis al grec significa “cap” el nom i comporta tant la unitat de Déu, com la distinció de les tres persones escrupolosament enumerades que expressen la seva divinitat (2).
• 2.1.3. En la distribució dels dons (1 Co. 12:4-6). Aquí s'esmenten llastres persones en ordre invers a l'anterior, començant per l'Esperit Sant. Passa així perquè en tractar-se dels dons en aquest capítol i en els dos següents és una facultat que correspon a la tercera persona de la Trinitat. Al NT quan trobem el terme “Déu” amb article i sense cap altra qualificació designa sempre el Pare, mentre que el títol Senyor es refereix al Fill de Déu, Jesucrist, excepte en cites de l'AT i Lc. 1. Bernard Coster ho explica de la manera següent (3).
• 2.1.4. En una doxologia (2 Co. 13:14). L'apòstol esmenta primer la gracia del Fill, afegint l'amor del Pare i la comunió de l'Esperit Sant que és el vincle d'unió dels cristians, com l'amor ho és del Pare i del Fill (Ro.5:5; Jn. 17:24 ,26).
• 2.1.5. A la unitat de l'Esperit (Ef.4:4-6). Hi ha un cos, perquè només hi ha un Esperit, el cos únic és l'Església, cos de Crist, cohesionat per l'Esperit Sant que hi mora en ella; hi ha una esperança, una fe i un baptisme, perquè només hi ha un Senyor, Jesucrist, el qual és l'únic objecte de la fe, l'esperança i el baptisme de l'Esperit. En tercer lloc hi ha una sola família cristiana, perquè només hi ha un Déu i Pare de tots els veritables fills de Déu redimits.
• 2.1.6. A les competències de la Trinitat (1 P. 1:2). Li correspon al Pare la elecció dels creients en la seva presciència (4), un atribut diví, que no només és coneixement anticipat, sinó que d'alguna manera implica la seva voluntat electiva (Ro. 8:29). Al Fill li pertoca fer la redempció i a l'Esperit Sant, la santificació. Nota: No esmentem 1 Jn. 5:7, perquè és un text afegit.

Conclusió

Per tot allò exposat podem extreure la definició següent: “Segons aquesta veritat i aquesta Paraula de Déu, el qual és una única essència en què hi ha tres persones, real, -veritable- i eternament diferents segons els seus incomunicables atributs, i que són: el Pare, i el Fill, i l'Esperit Sant. El Pare és la causa, origen i principi de totes les coses, tant visible com invisibles. El Fill és el Verb, la Saviesa i la Imatge del Pare. L'Esperit Sant és l'etern Poder i Potència, procedent del Pare i del Fill. De tal manera, però, que aquesta distinció no fa que Déu sigui dividit en tres, ja que la Sagrada Escriptura ens ensenya que el Pare, i el Fill, i l'Esperit Sant, cadascú té la seva independència, diferent amb els seus atributs; de tal manera, però, que aquestes tres persones són un sol Déu” (5).

II LA TRINITAT A LA CREU DE CRIST

Segurament hem escoltat en més d'una ocasió que a totes les obres de Déu estan presents les tres persones de la Trinitat: en la salvació, Déu el Pare la va planificar, Déu el Fill fet Home la va realitzar per mitjà de la seva mort i resurrecció i Déu l'Esperit Sant l'aplica a la vida i l'experiència del creient. No obstant això, hi ha un aspecte de la doctrina de la Trinitat que se sol defugir, perquè no l'he trobat exposat en cap llibre de doctrina ni de Teologia Sistemàtica de manera precisa: la participació de la Trinitat a la creu de Crist. Nosaltres, quan celebrem el partit del pa els diumenges, d'una manera o d'una altra, en algun moment del culte ens referim a la creu de Crist, però difícilment la relacionem amb la Trinitat, excepte quan llegim el Salm 22 en què Jesús va fer seves les paraules del salmista i únicament per destacar l'abandó del Pare, perquè potser pensem que és una obra en què va participar només el Senyor Jesucrist. De manera semblant passa amb la pregària, com veurem al tercer estudi, quan no la relacionem amb la Trinitat, tema que vaig exposar en un article a Edificació Cristiana. El tema és extens, per això només farem un acostament bàsic al mateix. Un dels teòlegs contemporanis que més àmpliament ho ha tractat és Jürgen Moltmann, a la seva obra “El Déu crucificat” i també a “El Camí de Jesucrist” encara que de vegades se li va la mà.

1. Déu el Pare va lliurar a Déu el Fill a la creu (Fets. 2:22-23, 4:27-28, Ro. 8:32, Jn.3:16, 1Jn.4:9)

Tots aquests versets tenen en comú l'ús dels verbs donat i lliurat, constituint la base de la salvació del pecador.

• 1.1. Déu el Pare va lliurar a Déu el Fill segons el seu propòsit (Ac 2:22-23, 4:27-28). Bona part dels qui sentien Pere havien estat presents en la mort de Crist i possiblement pensaven que allò havia anat d’una execució dels romans sense veure l'abast d'aquella acció. Per això l'apòstol vol manifestar que es tractava del compliment d'un pla diví preparat des de l'eternitat al si del consell etern. La paraula traduïda per “consell” significa “voluntat” o “designi” i és el terme més comú per anomenar el decret de Déu en general que segons el Catecisme Menor de Wesmintser es pot definir com “el seu propòsit etern, segons el consell de la seva pròpia voluntat”. Tot i haver-se originat en Déu, no es descarta la responsabilitat humana en la mort de Jesús. Va ser arrestat i mort per mans de malvats i encara que els executors van ser els romans no s'exclou la incumbència dels jueus en la mort de Crist. Com diu Bruce: “Tot va ser permès per Déu per a l'execució del seu propòsit de salvació” (6).
• 1.2. Déu el Pare va lliurar plenament a Déu el Fill (Ro. 8:32). El motiu de confiança i de seguretat que comprèn tots els altres, és l'amor de Déu i la manifestació d'aquest amor que els sobrepassa a tots és el do del seu propi Fill. Pau s'ha referit més amunt als cristians com a fills de Déu. , però Crist és el seu propi Fill, un significat que no és aplicable ni als àngels ni als homes. Va ser lliurat per tots nosaltres, no només per el nostre bé, sinó al nostre lloc. És a dir, per a aquells que segons el seu propòsit son anomenats, justificats, predestinats i glorificats.
• 1.3. Déu el Pare va lliurar a Déu el Fill per amor a nosaltres (Jn. 3:16, 1 Jn. 4:9). La iniciativa parteix de Déu el Pare perquè el pecador pugui obtenir la vida eterna: ha donat al seu Fill unigènit. Què va impulsar el Pare a prendre aquesta iniciativa? Què veu en l'home per donar-li la vida eterna? Com que no hi havia cap mèrit en nosaltres pel qual Déu ens hagués de salvar, l'únic impuls va ser el seu amor, no a uns quants homes, sinó a tota la humanitat, però només tothom que creu en Crist té vida eterna.
• 1.4. Déu el Pare va abandonar el seu Fill a la creu (Mt. 27:46). En aquest punt hem de partir de la paraula grega paradidonai que als evangelis té un sentit negatiu: significa posar en mans de, trair, lliurar, rebutjar. L'abandó de Jesús a la creu per Déu suposa un rebuig del Pare. L'apòstol Pau empra el terme lliurar a Ro. 1:24 per expressar la ira i el càstig de Déu pel pecat dels homes. Els éssers humans que abandonen el Déu invisible i adoren les criatures en comptes del Creador, són abandonats per Déu i lliurats als seus propis desitjos. Més endavant, Pau fa servir el mateix verb, quan contempla l'abandó de Jesús per Déu, no a la llum de la seva vida, sinó de la seva resurrecció. El Déu que va ressuscitar Jesús és el mateix que el va lliurar a la mort a la creu (Ro. 8:32). L'abandó en la creu, fa que Jesús exclami: per què m'has abandonat. La resposta la tenim en les paraules de Pau: va ser per tots nosaltres (Ro. 8:32). Encara afegeix l'apòstol més: per nosaltres el va fer pecat (2 Co. 5:21). La NVI tradueix: a qui no va cometre cap pecat, per nosaltres Déu el va tractar com a pecador, perquè en ell rebéssim la justícia de Déu. Comenta J.M. Martínez: “Amb aquestes paraules realça Pau dues de les grans doctrines relatives a la salvació: la mort vicària i expiatòria de Crist i la justificació del pecador per la fe en ell” (7). I Moltmann va més lluny i ens diu: “cal fer aquí, però, una clara distinció: en lliurar al Fill, també es lliura el Pare, però no de la mateixa manera. El Fill pateix la mort en aquest abandonament. El Pare pateix la mort del Fill; la pateix amb l'infinit dolor de l'amor al Fill. Per això, a la mort del Fill correspon el dolor del Pare (…). Aquí hi ha en joc l'ésser de Déu, la vida interna de la Trinitat. L'amor compassiu del Pare es converteix en dolor infinit fins a la mort. L'amor-resposta del Fill es converteix en patiment infinit per l'abandó del Pare. El que passa al Gòlgota arriba a les profunditats de la divinitat i per això marca la vida trinitària de Déu en l'eternitat. Cristianament parlant, al centre de la Trinitat hi ha sempre la creu, ja que la creu revela el cor del Déu trino que batega per tota la creació” (8).

2. Déu el Fill es va oferir i va lliurar voluntàriament a Déu el Pare a la creu (Ef.5:2,25, 1 Ti. 2:6, Tit. 2:14, 2 Co. 5:17-21; Gà. 2:20) No hi ha contradicció entre els textos que diuen que va ser lliurat pel Pare i aquests que es refereixen al seu propi lliurament, perquè allò que tradicionalment s'anomena expiació vicària (substitutiva), ha de ser entesa com un esdeveniment trinitari. És la història de la entrega del Pare i del Fill a la creu. Tres agents diferents del lliurament salvador de Déu a la humanitat, Pare, Fill i Esperit Sant es fan palesos com per trobar en la creu un indici de la fe trinitària de l'església primitiva.

• 2.1. Déu el Fill es va lliurar per amor a l'Església (Ef. 5:2,25). Es refereix a l'auto lliurament que és agradable a Déu com a olor fragant. L'amor de Crist és auto sacrificial, com a ofrena i sacrifici a Déu. Crida l'atenció que l'amor sacrificial pels altres es transforma en sacrifici agradable a Déu. Pau posa com a exemple d'amor sacrificial per l'esposa el de Crist per l'Església, amb cinc verbs que són els passos consecutius del compromís del Senyor amb la seva esposa. l'Església: la va estimar, es va lliurar, la va santificar, la va purificar i se la va presentar a si mateix.
• 2.2. Déu el Fill es va donar a si mateix en rescat (1 Ti, 2:6, Tit 2:14). El rescat o el preu del rescat era la suma que es pagava per redimir els esclaus o els presoners de guerra. El que Crist pagués amb la seva pròpia vida ens ensenya que aquesta era la intenció de Déu (1 Ti. 2:4).
• 2.3. Déu el Fill ens va reconciliar amb Déu el Pare a la creu (2 Co. 5:17-21). A causa del pecat, els éssers humans, vivim enemistats amb Déu, sent mereixedors del seu judici condemnatori, però Crist va carregar sobre si amb la nostra culpa, va pagar per ella a la creu i sobre la base de l'expiació va obrir el camí perquè l'home torni penedit a Déu . D'aquest text destaca que Déu estava en Crist reconciliant-nos, una idea que s'oposa tant a la que tenien els grecs, com la que la religiositat no bíblica té avui: que la decisió per aconseguir el favor de la divinitat parteix de l'home, el qual amb els seus sacrificis aplaca la ira i contenta els déus. Però aquest text i tota la Bíblia ens ensenya que la iniciativa parteix de Déu i el camí de la reconciliació és Crist. En segon lloc, assenyala la base sobre la que descansa l'obra de Crist: “Al qui no va cometre cap pecat, per nosaltres Déu va el va tractar com a pecador, perquè hi rebéssim la justícia de Déu” (NVI). Amb aquestes paraules Pau destaca dues de les grans doctrines sobre la salvació: la mort vicària i expiatòria de Crist i la justificació del pecador per la fe en ell.
• 2.4. Déu el Fill em va estimar i es va lliurar per mi (Ga. 2:20). El Fill no va ser lliurat solament pel Pare, sinó que ell per amor es va lliurar per mi. La seva passió i mort van ser també actes en què conscientment va donar la seva vida per aquells que anava a redimir dels seus pecats. El seu acte-lliurament va consistir en l'abandó de la glòria per assumir la condició d'esclau (Fil. 2:5-11), fent-se obedient fins a la mort i mort de creu. El seu abaixament no va consistir a fer-se home sent Déu, sinó que estant en aquesta condició es va humiliar a si mateix acceptant la voluntat del Pare, com ho va expressar en la seva pregària a l'hort de Getsemaní (9). Incorre Moltmann en l'heretgia kenòtica, quan diu: “el Fill de Déu es desposseeix de la seva divinitat i recorre el camí d'un pobre esclau cap a la mort en creu” (10).

3. Per mitjà de l'Esperit etern Déu el Fill es va oferir a Déu Pare (He. 9:14)

• 3.1. La mediació de l'Esperit. És evident que l'acció de l'Esperit Sant en relació amb la creu és menys abundant que les altres persones divines. El sacrifici de Crist s'ofereix a Déu Pare, però amb una diferència al que hem vist fins ara ho fa induït i consagrat per l'Esperit de Déu que tenia sense mesura. En lloc de Sant, diu etern, cosa que dóna al sacrifici un caràcter de vida immortal. En un sol verset hi són presents les tres persones de la Trinitat. El lliurament del Pare i del Fill succeeix per l'Esperit.
• 3.2. Jesús l'ungit del Pare per l'Esperit (Ac 10:38). Ungit ve de la mateixa arrel que Crist. Aquest acte va tenir lloc quan Jesús va ser batejat i l'Esperit va baixar sobre ell. Per això la creu també és entrega de l'Esperit. A la creu, Crist lliura al Pare l'Esperit amb què el mateix Pare l’havia ungit i que li serà ofert en plenitud a la resurrecció (Ro. 1:4). En el mateix esdeveniment de la creu l'Esperit és lliurat pel Fill al Pare perquè el crucificat quedi abandonat de Déu.
• 3.3. L'Esperit a la creu. Sense el lliurament de l'Esperit, la creu no es mostraria en tota la radicalitat d'esdeveniment trinitari i salvífic. “La figura trinitària s'ofereix en la creu en la unitat del Fill que s'entrega, del Pare que el lliura, de l'Esperit lliurat pel Fill i acollit pel Pare. Interpretant la creu com esdeveniment de Déu, com a esdeveniment entre Jesús i el seu Déu i Pare, hom es veu obligat a parlar trinitàriament del Fill, del Pare i de l'Esperit. La doctrina trinitariana no és ja, en aquest cas, una especulació excessiva i inútil sobre Déu, sinó que representa senzillament el resum de la passió de Crist en la seva importància per a la llibertat escatològica de la fe i de la vida de la naturalesa oprimida. El contingut de la doctrina de la Trinitat és la creu real de Crist. la forma del crucificat és la Trinitat”(11).

Conclusió

Alegrem-nos i gaudim-nos perquè l'obra de la creu està garantida pel Déu trino. El Pare lliura al Fill; el Fill s'ofereix a si mateix i mitjançant l'Esperit etern. La salvació que emana de la creu és una obra perfecta trinitària a favor dels qui han cregut i en els quals Crist viu en ells.

III LA TRINITAT A LA VIDA DEL CRISTIÀ

La doctrina de la Trinitat té aspectes molt pràctics a la vida cristiana. Començant per la salvació que és una obra del Déu trino que inclou la justificació per la fe per una banda i la santificació que pertany al caminar cristià allunyant-se cada cop més del pecat per estar en comunió amb Déu Pare per mitjà de Crist i sota la direcció de l'Esperit Sant .Seguint pel servei dins dels múltiples aspectes en què podem servir altres per amor al Déu que ens ha redimit. Però vull centrar-me en un aspecte fonamental de la vida cristiana com és la pregària.

1. L'oració a la vida cristiana (Lc. 11:1)

Segons l'evangelista Lluc, un dels deixebles de Jesús li va fer la petició d'ensenyar-los a pregar i el Senyor els va instruir amb la pregària que ha quedat com a model per al poble de Déu. Tanmateix, fa temps que observo que no només descuidem la seva forma quan orem en públic, sinó que a més manifestem amb les nostres paraules una pobresa de coneixement bíblic i doctrinal preocupant. De vegades surt de la nostra boca alguna frase que podríem inscriure en el marc de l'heretgia, no pronunciada amb la intenció de sembrar l'error, sinó per desconeixement o per haver cregut alguna doctrina que hem assumit sense examinar-la. A mi no m'importa que germans neòfits facin tal cosa perquè és fàcil instruir-los sobre el que les Escriptures ensenyen sobre una doctrina determinada. El que és realment desconcertant és que hi hagi germans que fa molts anys que són creients i fins i tot avis, que preguen seguint un mateix clixé i transmeten el mateix tipus d’errors. A veure el més destacat:

2. Un model de pregària trinitària (Mt. 6:9, Lc. 11:2, Jn. 14:13)

Tant a Mateu, com a Lluc i Joan, Jesús va ensenyar que la pregària ha d'adreçar-se al Pare en el nom de Crist (Mt. 6:9, Lc. 11:2, Jn. 14:13). Això és fàcil d'entendre, però a la pràctica molts germans confonen les persones de la Trinitat perquè no acaben de veure clar el concepte de persona i el fet que tant el Pare, el Fill i l'Esperit Sant tenen la mateixa naturalesa divina, és a dir, són Déu. Entenc que és un misteri, però Déu ens ha donat llum per la seva revelació i alguna cosa sabem. En relacionar l'oració amb la Trinitat veiem que:

• 2.1. L'oració s'adreça al Pare (Mt 6:9). El problema de molts creients és que no acaben de comprendre que en Déu hi ha tres persones i quan preguen el mateix es dirigeixen a una que a una altra o fan servir la paraula Senyor que val tant per al Pare com per a Crist. Tot i això, pel que diuen es dedueix que passen d'una persona a una altra sense distingir-les i aquí ve la confusió i l'error. És habitual escoltar una pregària que es dirigeix al Pare quan allò que diuen ho diuen a Crist. I quan acaben l'oració, conclouen amb la frase “en nom de Crist”, però llavors desapareix la funció del Mediador. Aquesta frase no és una simple manera d'acomiadar l'oració, ni dir Senyor és una pausa per agafar aire, sinó que té una importància de primer ordre: cap de nosaltres, pecadors, es pot presentar davant del tron de la gràcia i parlar amb Déu el Pare sinó és a través de l'únic Mediador (1 Ti. 2:5). Per això ens apropem a Déu coberts pel sacrifici de Crist (He. 7:25) i la nostra pregària arriba al Pare per mitjà de Crist que és una de les condicions per ser resposta. Fa un temps vaig sentir per les rodalies de Nadal la pregària d'un servent del Senyor! que va dir una cosa tan extravagant com que el Pare havia nascut a Betlem. No exactament amb aquestes paraules, però va començar dirigint-se al Pare i més endavant amb referència al text d'Isaïes va dir que era el nen que ens és nascut. El que realment ratlla la inconsciència és escoltar, i això passa molt a les esglésies que celebren el partiment del pa cada diumenge i ho propicia, oracions que es dirigeixen al Pare donant-li les gràcies per haver mort per ells a la creu. En aquest estudi hem aclarit en quin aspecte va participar el Pare a la mort del Fill fet Home, però d'això a donar gràcies per haver mort hi ha un abisme que enllaça amb una heretgia. Aquesta heretgia rep el nom de sabelianisme, però això és el que menys importa. També hi ha germans amb bona memòria que les seves oracions són una recitació de textos bíblics amb capítol i versicle inclosos. Una cosa és estar ple de la Paraula de Déu i que les oracions portin el seu segell i una altra recordar al Senyor les Escriptures.

3. L'ús d'analogies

Per explicar les tres persones de la Trinitat s'han buscat analogies que ajudin a la seva comprensió, però cap no pot expressar satisfactòriament aquest misteri i en un cas ha caigut en l'heretgia. Em refereixo als que comparen les persones divines amb els tres estats d'un líquid. El mateix líquid pot convertir-se en sòlid quan es glaça i en gasos quan s'escalfa. Però això són tres estats o maneres essencials d'una mateixa cosa i esborra la distinció de persones. Aquesta heretgia és molt antiga i es coneix amb el nom de modalisme per la manera, ja que diuen que hi ha una sola persona en Déu que de vegades actua com a Pare, d'altres com a Fill i d'altres com a Esperit Sant, com si es transmutés en cada ocasió; monarquianisme, pel seu èmfasi que la persona de Déu és una sola que adopta tres rols; i sabelianisme per Sabelio el màxim exponent d'aquesta doctrina errònia. Confonen naturalesa amb persona. Potser pensem que és una heretgia del passat, però és present en esglésies que s'anomenen evangèliques. Fa força temps va entrar a la nostra congregació un jove d'uns trenta i escaig anys d'Uruguai, vestit amb pulcritud, quan el culte havia començat. Vaig aprofitar el cant d'un himne per acostar-me'l i preguntar-li si era membre d'una església evangèlica per donar-li la benvinguda a la Mesa del Senyor i em va dir que sí, però que no volia que se li donés la benvinguda ni prenia el Sopar del Senyor perquè abans ho havia de consultar amb el seu pastor. Un cop acabat el culte vaig anar a saludar-lo i que m'expliqués la seva actitud; vaig descobrir que era modalista per la seva insistència en l'argument del baptisme en el nom de Jesús només. Havia vingut perquè estava recorrent les esglésies i volia trobar una de la seva mateixa doctrina. Vam tenir un intercanvi epistolar doctrinal via correu electrònic, fins que al tercer e-mail ja no em va respondre ni va tornar més a l'església. Una altra comparació de la qual sóc conscient de la seva imperfecció, però uso quan ensenyo la doctrina de la Trinitat, és la il·lustració amb l'exemple d'una família en què cada persona és diferent, però tots tenen una mateixa naturalesa humana. És imperfecta perquè es pot caure en el triteisme, però aplicada a la pregària em serveix per explicar com un jo es dirigeix a un tu i que aquest tu és de la mateixa naturalesa que el ell de la mateixa família i es col·loca entre jo i el tu al que m'he dirigit mitjançant entre tots dos. Probablement, l'analogia més coneguda i la més antiga és la del triangle equilàter en què un vèrtex representa el Pare un altre al Fill i el tercer a l'Esperit Sant. Les línies expressen comunicació de la naturalesa divina, una relació que els uneix i que alhora els distingeix. Diu Lacueva; “així queden les tres persones, els tres vèrtexs perfectament unides entre si per la comunitat indivisa de l'espai interior (Déu), o essència divina que tots tres posseeixen integralment en la unitat d'un sol triangle, alhora que cada persona es distingeix realment de les altres dues” (12). El problema és com aplicar-lo a la pregària per la seva representació geomètrica.

• 3.1. L'oració és intervinguda pel Fill.

  Sens dubte el text més important del NT sobre aquest assumpte és la carta als Hebreus on apareix la figura del Mediador o Intercessor una vegada ha complert l’obra de la nostra redempció. Ha fet la seva entrada al Lloc Santíssim una vegada i per sempre (He. 9:12) on continua la seva obra realitzant la funció intercessora pròpia del sacerdot, exercint un sacerdoci immutable (He. 7:24-25). Un sacerdot sempre és per definició home. Si Crist és Summe Sacerdot ho és en virtut de la seva humanitat i no de la seva deïtat. Tot i estar en els mateixos cels va ser exaltat a la dreta de Déu Pare en virtut de la seva glorificació de la naturalesa humana. Si Jesús no fos home, no podria ser capellà. És un home pres d’entre els homes i constituït en favor dels homes. El sacerdot era el representant dels homes davant Déu en tot allò que concerneix la relació de l'home amb Déu. Implícitament l'ésser humà no pot anar directament a Déu. Com que està sota la ira de Déu, necessita un mediador, el qual ha de ser home perquè entengui i simpatitzi amb la nostra debilitat. El sacerdot havia de ser home, però no qualsevol home. Crist era semblant però alhora diferent de nosaltres en la seva perfecció moral i per això el qualifica per ser sacerdot pel que fa a Déu, de la mateixa manera que la seva humanitat l'acredita per ser sacerdot pel que fa als homes. Va resistir la temptació (He. 4:15), va ser perfecte en llibertat i exempt de màcula (He. 7:27) en el seu perfeccionament per l'obediència (He. 5:8-9). Les conseqüències de la seva perfecció són: a) és poderós per socórrer els qui son temptats (He. 2:18); b) no té necessitat cada dia d'oferir sacrifici, per això el seu sacrifici és eficaç i perfecte (He. 7:27); c) és eficaç per salvar tots els qui l'obeeixen (He. 5:9). La seva obra actual queda perfectament exposada i quant a les oracions dels creients li correspon presentar-les al Pare a través seu com ja hem assenyalat més amunt. D'aquí es desprèn que quan preguem ho hem de fer amb coneixement de causa.

4. La intercessió de l'Esperit Sant (Ro. 8: 26-27)

Cadascuna de les persones de la Trinitat està involucrada en l'obra de Déu tant en la salvació com en la santificació. Mentre la intercessió de Crist té lloc fora de nosaltres perquè ell està al cel assegut a la dreta del Pare, l'Esperit mora en nosaltres i la seva intercessió constitueix una ajuda perquè no sabem demanar com convé. En la nostra debilitat, ignorància i també patiment no sabem quin contingut donar a les nostres oracions. Aleshores intervé l'Esperit i ens condueix a l'elecció justa de les coses que volem demanar i despertem amb el desig de demanar-les des dels nostres sentiments més profunds. És l'origen dels gemecs indicibles. Així que podem comptar no sols amb la intercessió de Crist des del cel, sinó a més amb la intercessió de l'Esperit en nosaltres. Els sospirs inspirats per l'Esperit en nosaltres són complits per Déu, perquè ell els reconeix com l'expressió del seu propi pensament, perquè l'Esperit sondeja fins a les profunditats de Déu (1 Co. 2:10). La frase ajuda en la nostra debilitat a l'original transmet la figura d'un home agafant un fardell per ajudar a un altre a aixecar-ho. La veritable pregària és formada en nosaltres per l'Esperit Sant. Mentre les nostres oracions han de ser fetes en nom de Crist, enlloc no hem de fer-se en el nom de l'Esperit Sant perquè la seva obra intercessora correspon a la del seu nom de Paràclit o Ajudador.

Conclusió

No pretenc haver escrit un tractat sobre la pregària. El meu objectiu és únicament estimular la reflexió sobre una doctrina de tanta transcendència: la Trinitat en relació amb la pregària. Com a conseqüència d'això espero que revisem el fons i la forma de les nostres oracions públiques que són reflex de les privades. Quan un examina la himnologia del segle passat, i encara dels anteriors, observa la riquesa doctrinal del contingut. En cantar el creient era instruït. Una cosa semblant passava amb les oracions públiques que s'elevaven a Déu, fins i tot alguns pastors les portaven escrites. Era també una manera d'instruir en la pregària, ja que encara que van dirigides a Déu, el seu poble que és present en el culte les escolta. Pare nostre que ets al cel…

NOTES

(1) Grau, José. ¿Cómo llegó la Biblia hasta nosotros? Clie, Unión Bíblica. Esplugues de Llobregat: 2000, p. 34.

(2) Lacueva, Francisco. Nuevo Testamento Interlineal Griego-Español. Clie. Terrassa:1984,p. 136.

(3) Coster, Bernard. Qué son los dones espirituales? Mesa Redonda CEEB-IBSTE. 2001,pp.3-4. “Tots els dons són de Déu. La majoria dels que tenen relació amb el servei a l'Església són atribuïts a Déu sense distingir la persona de la Trinitat (Ro. 12:6; 2 Co.1:11; 1 Ti. 4:14; 2 Ti. 1:6 ; 1 P. 4:10-11). A Ef. 4: 7-8 és el Fill qui dóna els dons a l'Església i en 1 Co. 12 l'origen dels dons és l'Esperit Sant, els ministeris són del Fill(Senyor) i les operacions de Déu. Pau no continua aquesta divisió trinitària al capítol. El v.7 resumeix el conjunt de dons, ministeris i operacions com a manifestació (singular) de l'Esperit i el v. 10 diu que l'operació de miracles es fa per l'Esperit. La paraula(frase) dons espirituals no és correcta perquè:

• a) Només Ro. 1:11 utilitza la paraula (frase) carisma espiritual (singular) en el sentit de l’evangeli mateix i el seu consol.
• b) 1 Co. 12-14 no fa servir la paraula (frase) dons espirituals. Parla dels pneumatica(12:1; 14:1, allò espiritual, coses espirituals, adjectiu plural) i pneuma (14:12, esperit, substantiu). A 1 Co. 12:1, la paraula pneumàtica uneix i distingeix dues obres de l'Esperit Sant: * La convicció que Jesús és Senyor és obra de l'Esperit Sant. És un aspecte de la justificació (1 Co. 12:3). * La direcció de l'Església per l'Esperit Sant per mitjà dels dons, ministeris i operacions, són manifestació de l'Esperit donada als homes per a profit mutu (1 Co. 12:4-7). És un aspecte de la santificació.
• c) Se suposa que Pau passa de pneumàtica (1 Co. 12:1) a carismata (1 Co. 12:4) per corregir la tendència a l'església de Corint de considerar certes manifestacions extàtiques com a espirituals. Després l'adjectiu passa dels fenòmens a les persones (1 Co. 14:37).
• d) És evident que l'Esperit Sant també se serveix dels talents naturals dels creients. No són espiritualitzats, sinó santificats, que és (significa) subjectats al senyori de Crist (1 Co. 12:3) i renovats per l'amor (1 Co. 13).
• e) La interpretació de carismes en 1 Co. 12:1 i 14:1 com a dons espirituals produeix la espiritualització dels talents naturals i a continuació la humanització del ministeri. L'Esperit Sant és Senyor i donador de la vida (Símbol Niceno constantinopolità), però no implica que la vida és espiritual. L'Esperit Sant dóna els dons, però això no vol dir que els dons són espirituals. Ro. 6:12-13 exhorta el servei a Déu per mitjà dels membres del cos mortal que (es) corresponen amb els dons naturals. Els dons no poden ser part de la vida nova perquè aquella vida és una realitat escatològica i està amagada amb Crist en Déu (Col.3:3).
• f) La doctrina que els dons són una cosa que el creient no posseïa abans de la seva conversió és un retorn a la doctrina catòlica de la infusió de qualitats santes i noves en la persona regenerada.
• g) El concepte que en general els dons són talents naturals dels regenerats, explica una part de les deficiències de l'Església. No podem atribuir tot allò que va mal als hipòcrites. Molts problemes a l'Església es provoquen per creients dotats que no han santificat els seus dons. Durant segles, l'Església ha patit més per falta del fruit de l'Esperit que per manca de dons.
• h) L'espiritualització dels talents naturals confon la pedagogia i l'educació.

(4) “El terme “presciència”, tal com s'usa al NT, és menys ambigu que en la seva simple forma de “conèixer”. Si tots els passatges en què apareix són estudiats amb cura, es descobrirà que és molt discutible que el terme faci referència a una mera percepció d'esdeveniments que han de tenir lloc. En realitat aquest terme mai no és usat en l'Escriptura en relació amb successos o accions, sinó que, al contrari, sempre es refereix a persones. Déu “va conèixer per endavant” les persones, no les seves accions”. Pink, Arthur W. Els atributs de Déu. Estandarte de la Verdad, 1997, pàg. 31.

(5) Confessió Belga. Article 8

(6) Bruce F.F. Nuevo Comentario Bíblico. Hechos. Casa Bautista de Publicaciones.1981,p.727.

(7) Martínez José M. La Biblia y su mensaje, 2 Corintios i Gálatas. Unión Bíblica, 2010, p.46.

(8) Moltmann Jürgen. El camino de Jesucristo .Ediciones Sígueme, 1993, p. 243.

(9) Puigvert, Pedro. Getsemaní. Butlletí Verdad Viva, nº 66. Església Avda. Mistral. Març-Abril 2018.

(10) Ibid. p. 248.

(11) Moltmann Jürgen. El Dios crucificado. Ediciones Sígueme, 1977, p.45.

(12) Lacueva Francisco.Un Dios en tres personas. Clie, 1974, pàg. 149