Església Evangèlica
av. Mistral, nº 85-87
08015-Barcelona
Email:
tel.: 93 372 1632
El butlletí de l'església
Estudis
Selecció de sermons
Conferències
Butlletí evangelístic
Boletín Verdad Viva
Opinió
 

Les benaurances

per Pedro Puigvert
Sermons sobre el Sermó de la Muntanya

Amb aquesta exposició comencem una sèrie de sermons amb l'objectiu d'exposar íntegrament el sermó de la muntanya (v. 1), dit així perquè Jesús va pronunciar aquests ensenyaments en un dels estreps muntanyencs  de Galilea, encara que probablement Mateu va recollir el que el Mestre va ensenyar en diverses ocasions ja que forma un bloc compacte.

S'ha suggerit això perquè el tercer evangeli té també aquests ensenyaments però situats en diversos contextos. Sigui d'una manera o d'una altra  l'important és el contingut d'aquests passatges que són d'importància fonamental  per al creient.

Altra qüestió important és com hem d’interpretar aquests ensenyaments perquè hi ha diversos enfocaments i no tots són correctes: el punt de vista social diu que els principis són per a tots els homes i l'única cosa que aquests han de fer és complir-los.

Un segon punt de vista ho considera com una simple exposició de la llei mosaica.

Un tercer punt de vista afirma que no té a veure amb els cristians d'avui, ja que el sermó de la muntanya era solament per als contemporanis de Jesús i que entrarà en vigor de nou durant el mil·lenni. Però els qui ensenyen això s'obliden que tots els seus ensenyaments es troben també en les epístoles que anaven dirigides a les esglésies.

Finalment, la interpretació que considerem correcta i que aplicarem és la que afirma que es tracta d'una descripció perfecta de la vida del regne de Déu i els seus principis són per als súbdits d'aquest regne, els cristians de tots els temps.

Precisament en les benaurances trobem diverses referències al regne de Déu i la primera d'elles anuncia el regne com do als pobres en esperit, als quals res tenen ni pretenen de Déu.
Som conscients de la impossibilitat d'abastar totes les benaurances en una sola exposició perquè l'ideal seria tenir una per a cada benaurança. Però intentarem sintetitzar el seu significat i d'aquí desprendre les aplicacions per a nosaltres avui.

1. Benaurats (grec: Makarioi)
Cada benaurança comença amb aquest terme que significa “feliços” o “sortosos”. El que segueix expressa el veritable caràcter del cristià, per això algú ha suggerit que hauríem de definir-lo així: “és la classe de persona que hauria de ser felicitat o la classe de ser humà que cal envejar, perquè només ell és veritablement feliç”.

La felicitat és la gran recerca del ser humà i resulta tràgic veure les formes que tenen alguns per a assolir-la  sobretot perquè la conceben a la manera grega com l'absència de problemes i la confonen amb el plaer.  Un pot tastar tots els plaers, mancar de problemes greus i no ser feliç.
Aquí radica precisament l'engany del pecat: ofereix felicitat i condueix sempre a la dissort. Contemplades les benaurances globalment proporcionen  alguns ensenyaments primordials: en primer lloc que tots els cristians han de ser tal com es descriu aquí; no és que es tracti d'uns cristians excepcionals, sinó que el veritable caràcter cristià és precisament aquest.

En segon lloc, tots els cristians han de reunir totes les característiques que s'esmenten, de la mateixa manera que tots els cristians han de manifestar el fruit de l'Esperit (Gá. 5:22-23). En tercer lloc, cap de les descripcions correspon a la tendència natural del ser humà, ja que només són possibles per la gràcia i l'acció de l'Esperit Sant i assenyalen la gran diferència entre el cristià i l’incrèdul. Som realment feliços en sentit que tenim aquí? Pertanyem al regne? Encara hem d'entrar en ell? Per què? Manifestem aquestes qualitats en la vida diària?

2 . El caràcter del cristià
Vegem cadascuna de les vuit descripcions de súbdit del regne i després contemplarem les conseqüències:

2.1.      Els pobres en esperit (v.3). No ha de sorprendre'ns que estigui en primer lloc perquè és la clau per a entendre les altres. Només Lluc cita als pobres sense qualificar-los, però no són els pobres en el sentit material, sinó els qui res posseeixen ni pretenen davant Déu i reben el regne per gràcia. Aquesta és la característica principal del cristià doncs per al pensament hebreu, el pobre en esperit és la persona humil.

2.2.      Els que ploren (v.4). Per a molts és una paradoxa: feliços els quals ploren! Evidentment contrasta amb el que pensa el món. No es tracta aquí de les llàgrimes vessades per la mort d'un ésser volgut, sinó d'un aspecte del caràcter cristià. Els que ploren són els que s'afligeixen quan es contemplen a si mateixos i s'adonen que no han estat tot el fidels i sants que era  d'esperar, buscant el perdó del Senyor. Són també els que veuen la condició  del món que viu sense Déu i això els causa una profunda aflicció. Així que ploren pels pecats d'uns altres i les seves conseqüències.

2.3.      Els mansos  (v. 5). Són l'antítesi del que en l'actualitat  està en voga i per la seva influència afecta també a l'església. Està pres del Sal. 37:11 i allí, segons el context, el mans és el creient que confia en Déu i espera en ell, el just i misericordiós que contrasta amb els dolents, els impius i els homes violents . El mans no és una persona apocada, sinó algú que se sotmet plenament a Déu. Moisès és un exemple al llarg de la seva vida; primer va ser molt llançat, però 40 anys d'aprenentatge en el desert i altres 40 com dirigent d'Israel li van ensenyar a dependre de Déu en totes les coses. Les altres dues vegades que aquest evangeli empra el terme mans són per a referir-se a Jesús (11:29 i 21;5).

2.4.      Els que tenen fam i set de justícia (v. 6). Els que hem estat justificats, ara hem de viure com justos buscant no només la justícia dels nostres actes en les nostres relacions amb Déu, sinó també amb el nostre proïsme. Es pot resumir en una sola paraula: santificació. No és el tipus de moralitat pròpia dels escribes i fariseus, sinó una caracteritzada per l'amor al proïsme.

2.5.      Els misericordiosos (v.7). Si al mirar les conseqüències del pecat sentim compassió pels que sofreixen, la misericòrdia (posar el cor en la misèria) és l'acció que engeguem per a alleujar-los. Implica tant perdonar les ofenses com contribuir al benestar de tot aquell que pugui necessitar-lo.

2.6.      Els de net cor  (v.8). El cor és el centre de la personalitat en l'íntim de l'ésser. La puresa de vida del cristià no és quelcom extern com pretenien els fariseus, sinó intern, la font mateixa d'on procedeix l'activitat moral de l'home (Mt. 15:18-19). És l'oposat a la hipocresia, i per aquest motiu ens parla de la integritat personal del cristià.

2.7.      Els pacificadors  (v.9). El pacificador no és el pacifista en voga, sinó el majordom de pau, el que treballa per la pau perquè imperi la justícia, especialment en l'església. Pau ( grec eirene) es correspon amb l'hebreu Shalom  que no és una simple salutació sinó l'expressió d'un desig de benestar en un sentit ampli.

2.8.      Els perseguits   (vv.10-12). La forma gramatical  “pateixen persecució” indica que és el resultat del que s'ha dit abans. Els deixebles són perseguits pel que són, com ho podem constatar allà on el cristianisme és rebutjat. Mai en la història ha hagut tanta persecució dels cristians com la que es va produir en el segle passat i que segueix en l'actual.  Milers de cristians són morts cada any per la seva fe en Crist.

3. Les benediccions del cristià
Conseqüentment al que som es deriven una sèrie de benediccions: en primer lloc, el regne  ens pertany per haver entrat en ell  pel nou naixement que és l'esfera on es reconeix el senyoriu de Crist. Per aquest motiu està en primer lloc, perquè les altres set  tenen a veure amb el súbdit del regne.

Aquest experimenta la consolació de viure en un món en el qual es troba incòmode. Igual que en el Salm 37:11, la terra és l'heretat dels mansos i humils. És una promesa esperada que té a veure amb la consumació del regne en la tornada de Crist a la terra renovada  (Ap. 21:1-7).

La satisfacció de la fam i la set de justícia només se sadollaran plenament en la consumació del regne. Encara que la forma del futur “arribaran a misericòrdia” apunt a la consumació, no es limita a aquesta ja que en l'església adquireix un significat actual per mitjà del perdó i la restauració del germà. “Veure a Déu”  no és el que es coneix com “visió beatífica” en el catolicisme, sinó que el cristià pot percebre a Déu a través de les seves obres.

Però també té una dimensió futura en la consumació del regne. Els fills de Déu és una posició en Crist per adopció guiats per l'Esperit (Ro. 8:14-15), però a més seran anomenats d'aquesta manera perquè se semblen al seu Pare com majordoms de pau  La persecució ve a ser l'acreditació de pertànyer al regne (en present) i en això hi ha goig pel guardó.

Conclusió
Les benaurances contemplades en conjunt són una descripció fefaent del caràcter de Crist. Per això, ser cristià en última instància és ser com Crist. Familiaritzar-nos amb les benaurances ens ajudarà a contrastar la nostra vida amb el veritable caràcter revolucionari cristià i l'únic que pot impactar la nostra societat.

Les receptes convencionals sobre la felicitat són invertides de tal manera que xoca i inquieta. Però el veritable cristianisme no és convencional sinó transformador d'un món que viu d'esquena a Déu